Criatura múltiple: crònica de l'homenatge a Maria Beneyto
No cal dir que ens esperàvem una acollida càlida de l’homenatge a Maria Beneyto. Maria és una escriptora estimada, que té el reconeixement d’un bon grapat de lectors i d’alguns amics i companys d’ofici. Trobareu poca gent que no reconega la vàlua de la seua obra. I tanmateix, si li vàrem fer un homenatge ahir és perquè teníem la impressió que aquest reconeixement no té la dimensió pública que es mereix. Sabíem, en organitzar-ho, que tindríem el suport de gent com Teresa Pascual i Eduard J. Verger i també d’Antònia Cabanilles, Jaume Pérez Montaner o Josep Ballester, que no hi van ser, però que van celebrar la idea de l’homenatge. També sabíem que el grup Argila de l’Aire s’afegiria amb entusiasme a la iniciativa i que Maria Lacueva, estudiosa de les narradores valencianes de la postguerra, ens faria una presentació de la novel·la i dels contes de Beneyto ben fonamentada i apassionada.
El que ens va sorprendre molt gratament, però, fou que l’acte amb que ahir celebràvem l’obra de Maria Beneyto a Ca Revolta donara per fer una completa i complexa presentació d’una figura polièdrica, riquíssima, múltiple. Eduard J. Verger, Teresa Pascual i Maria Lacueva van fer una defensa entusiasta de l’obra de Maria i van subratllar alguns aspectes importants: la feminitat, el trànsit entre llengües, la modernitat dels plantejaments i les dificultats de viure en un món d’homes i de partits presos, a partir de posicions heterodoxes i també d’una manera de viure poc adequada als patrons establerts. José Antonio Mateo, Mari Carme Sáez i Berna Blanch van il·lustrar la relació que el grup poètic Argila de l’Aire van mantenir amb Maria Beneyto amb una lectura d’una entrevista que li van fer ara fa onze anys i en la qual ja es parlava d’algunes de les qüestions esmentades adés i, sobretot, ens van regalar alguns poemes inèdits que la mateixa autora li havia enviat a José Antonio. Un luxe per a tots aquells que els vam escoltar. Fóra bo que aquests inèdits trobaren una via de publicació més prompte que tard.
Finalment, es va obrir el micro i el públic assistent va poder llegir alguns poemes de Maria. L’últim fou aquest “Criatura múltiple” que defineix perfectament una autora de primer ordre, plural i de la qual encara ens queda molt per descobrir.
Criatura múltiple
“Pero Dios, deshabítame el alma de este enjambre
de estas abejas negras que yo dulce alimento…”
Ni siquiera yo sé por qué me vive
la vida, este aluvión de torpes luces
en criaturas reunidas, aguas
que vienen a mezclarse al caudal mío…
Soy yo tantas mujeres en mí misma!
¡Están viviendo en mí tantas promesas,
tantas desolaciones y amarguras,
tanta verdad que no me pertenece!
Tengo la vida demasiado ciega
con recuerdos -¿de dónde?- que me agobian,
con nostalgias profundas -¿de qué cimas?-
¡Y mi voz, viene a veces tan lejos!
¿Qué estéril hembra honda me recorre
esta heredad vital que soy, gritando?
¿Qué mujer oscurísima y humilde
dispone en mí este sol para el consuelo?
¿Qué caminante altísima se cansa
de poblarse en la luz hacia la sombra
y se acoge al origen, a mi orilla,
junto a los dulces animales vivos?
¿Vengo de raza de mujeres tristes,
con todas las tristezas silenciadas,
o que callaron el susurro exacto
del amor, y me empujan a decirlo?
¿Quién me ha ordenado ineludiblemente
hablar con voz ajena a mi silencio,
presintiendo, crecida, o recordando,
existiendo a la vez de tantos modos?
Yo, múltiple, plural, amigos míos,
no soy nada. Soy todo. Soy aquélla
que se quejaba a Dios de no ser río
y ser mar, ser clamor y no palabra,
ser laberinto y no sencilla ruta,
ser colmena y no ser única abeja…
De “Criatura múltiple” 1954
