Ciutadania indignada i representació social i política
Reproduïm article del nostre amic, i professor de sociologia a la Universitat Autònoma de Madrid, Antonio Antón. La versió original la podreu trobar a la web de Pensamiento Crítico
Existeix una corrent social indignada, una ciutadania activa, i és un nou element positiu i clau en l’escenari sociopolític. Es reflecteix en el debat públic encara que estiga per veure com s’articulen la continuïtat dels seus processos d’expressió i mobilització, la seua consistència i les seues conseqüències polítiques. I, particularment, com s’articula la seua representació social, quin abast i quina combinació tindran els dos principals moviments sociopolítics que, de diferents formes i diferents moments, han canalitzat el malestar ciutadà i la indignació popular: el sindicalisme i el moviment 15-M.
No obstant això, aquesta opinió ciutadana és discordant amb el comportament electoral, més fragmentat, i el sistema de representació política, sobre els quals medien altres mecanismes i inèrcies. En aquest sentit, hi ha una dissociació entre l’esfera social i la política, encara que ambdues s’interrelacionen. Un camp social es consolida quan té unes bases pròpies sòlides i els seus efectes es van traslladant al camp polític i institucional, no necessàriament en forma electoral, però sí en el condicionament de les polítiques públiques i les decisions institucionals, és a dir, en la influència sociopolítica i la transformació del poder. A l’inrevés, el sistema polític tendeix a assumir les funcions exclusives de representació, reduir la participació ciutadana al marc electoral i utilitzar la seua hegemonia institucional per debilitar la pròpia articulació associativa de la societat i els moviments socials.
En altres paraules, hi ha una relativa crisi de la representativitat de les elits polítiques actuals. La classe política apareix en els últims Baròmetres del CIS no com la solució, sinó com el tercer gran problema de la societat (després de l’atur i les incerteses econòmiques). D’altra banda, per guiar els assumptes públics tant Zapatero com Rajoy no arriben a tenir la confiança ni d’una cinquena part de la ciutadania. Així mateix, en el Baròmetre Continu de Confiança Ciutadana elaborat per Demoscopia (veure El País, 7 d’agost de 2011), els polítics (amb una puntuació de 2,6) i els partits polítics (2,8) són les institucions que menor confiança inspiren als ciutadans, seguits dels bancs (2,9) i l’actual Govern -socialista- de l’Estat (3). Per contra, són les institucions que ofereixen educació, sanitat, protecció social i seguretat les més ben valorades (més de 6,5). Finalment, cal destacar com preocupant la baixa puntuació donada als sindicats (3,3) que expressa la poca confiança que inspiren a la ciutadania, particularment, després de la seua compromís amb l’acord de retallada de les pensions públiques (rebutjat per la majoria social i tal com es veu una de les institucions que gaudeix de major confiança ciutadana).
Per tant, les decisions de la classe política ja no poden emparar-només en la legitimitat de la delegació de vot cada quatre anys sinó que han de tenir més en compte i de forma permanent la veu ciutadana. Aquesta feble confiança en la classe política per conduir la gestió socioeconòmica no és total o general, ni afecta tots els plans. És evident, fins i tot amb ambivalències, el suport de la majoria ciutadana a les polítiques socials, a una ocupació decent i als principals mecanismes de l’Estat de benestar, així com la seua oposició als seus retalls (propera al 80% respecte a alguns com prolongar l’edat de jubilació), encara que hagen estat avalats per una àmplia majoria parlamentària i del sistema polític i fins i tot dels mitjans de comunicació. D’altra banda, els partits polítics amb responsabilitat institucional conserven, inclòs el propi PSOE, un ampli suport electoral, de vegades combinat amb el rebuig als seus líders o part substancial de la seua gestió, particularment de les diferents formes de corrupció existents.
Tendències socials ambivalents
Hi ha un bloc de poder impressionant (en l’àmbit estatal, europeu i mundial), però poc legítim, aspecte que assenyala la seua vulnerabilitat. Aquesta deslegitimació de gran part de la societat cap a la seua gestió de la crisi i les seues polítiques regressives, sense atendre a les àmplies necessitats de la societat, ja les està condicionant, en el seu abast, generalitat i ritme. Però els poderosos, els mercats, tenen un gran marge de maniobra per seguir pressionant en aquesta direcció antisocial. Sense el reequilibri entre les forces socials, particularment en l’àmbit europeu, és difícil un canvi substancial. En el panorama europeu i espanyol, a curt termini, no apareixen forces socials i polítiques prou consistents per forçar un canvi profund en l’orientació de la gestió i el tipus de sortida de la crisi i en la regeneració de la vida democràtica i el sistema polític. És un afany a mitjà termini però que ha de contemplar-se en l’horitzó i ser conseqüent amb ell en el terreny pràctic i teòric. Fer front a aquest repte comporta una major participació ciutadana i l’aprofundiment democràtic, una revalorització de la política, en el sentit ampli d’intervenció ciutadana en la cosa pública, juntament amb la suma i convergència d’actuacions de les esquerres i el teixit associatiu progressista en cada àmbit, europeu, estatal o local. Sense l’activació de la ciutadania i l’expressió pública i persistent de l’exigència de rectificació de la política socioeconòmica dominant, hi ha poc marge per a la consecució de pactes equilibrats o reformes substantives. Les propostes alternatives creen consciència social i són guies per a l’acció pràctica per un canvi més just. Però depenen del grau de suport ciutadà, de la seua força social.
La socialdemocràcia, en gran mesura, ha renunciat als seus compromisos socials, es manté dependent d’aquestes estructures de poder, ha perdut la confiança d’una part de les seues bases socials, té poca credibilitat per renovar el seu discurs, i el seu futur és incert. Al mateix temps, la resta de l’esquerra política que encara té certa representativitat electoral i institucional (sobretot en l’àmbit local) està molt fragmentada i té diverses inèrcies del passat, limitada influència i capacitat transformadora, i està molt condicionada pels seus interessos immediats de aconseguir resultats electorals i presència institucional.
En aquest sentit, l’esfera político-institucional encara presenta més dificultats i complexitats per procedir a la seua consolidació i renovació, per reflectir en el camp electoral i institucional els canvis progressistes que es van produint en el camp social. La qüestió oberta és com es configuren les noves representacions i expressions públiques. En el pla polític, inclosa la crisi i/o renovació dels partits socialistes a mitjà termini i l’articulació de la resta de l’esquerra política -comptant la nacionalista i la verda-. Però, sobretot, en el pla social, en la configuració d’aquest corrent social i les seues expressions organitzatives, tant en el moviment sindical com en el conjunt del teixit associatiu i els moviments socials, particularment, la consolidació i la continuïtat o no del moviment 15-M després de les eleccions generals del 20-N.
Per tant, s’està produint un canvi i un reajustament de les formes expressives, formes d’acció, estructures organitzatives i discursos, juntament amb noves elits representatives d’una ciutadania indignada i més activa. A part d’altres dinàmiques socials paral·leles, de significat cultural i sociopolític diferent o ambivalent, es va configurant un camp social progressista o d’esquerres, globalment positiu, amb gran consciència col· lectiva i valors democràtics, solidaris i d’igualtat, i ben orientat en els seus objectius generals de justícia social. Amb el sediment de tota la trajectòria progressista des de la transició democràtica, la seua configuració específica en aquesta etapa tot just comença i té encara diverses mancances. Una, important, és el seu reflex en les institucions polítiques (o al camp electoral). Per a això ha de madurar més, afirmar la seua autonomia de aquesta esfera institucional, afavorir una major renovació dels propis partits polítics progressistes i d’esquerra, així com modificar el sistema institucional i electoral i les formes de participació democràtica. La insuficiència i la dificultat més gran és sobre la consistència, continuïtat i unitat d’aquest corrent ciutadana com a força social operativa (inclosa la reorientació i dinamisme del moviment sindical, l’articulació del moviment 15-M, l’esdevenir de les esquerres nacionalistes i el desenvolupament de altres moviments socials, com l’ecologista). Afecta al seu component sociocultural, expressiu i d’articulació democràtica, a la seua influència en les polítiques públiques i al condicionament del propi poder polític i econòmic, juntament amb les possibilitats de configuració de noves elits representatives -comptant amb part de les anteriors en un procés de renovació i regeneració- amb un nou pensament social més crític.
Un altre aspecte d’aquesta nova dinàmica ciutadana són els resultats transformadors en la consciència social, les condicions de vida concretes, els equilibris socials i les solucions a mitjà termini. Això, en un context polític de probable domini institucional de les dretes polítiques (amb la victòria del PP a les eleccions generals) i unes dinàmiques econòmiques que no superen l’estancament econòmic i de l’ocupació, es subordinen als mercats i forcen grans retallades sociolaborals.
En aquest sentit, cal el desenvolupament de dinàmiques problemàtiques: ascens del populisme i la xenofòbia, conflictes interètnics, tendències autoritàries i dretans, agressivitat intergrupal, prevalença de l’ordre social i econòmic i por al canvi… I tampoc s’ha de descartar evolucions paral·leles i tenses de ambdós sentits, reaccionari o progressista, d’aquestes noves tendències socials.
En tot cas, la radiografia del sistema institucional derivat de les eleccions generals del 20-N (igual que el 22 de maig, amb les locals i autonòmiques) probablement amb una majoria de dretes al Parlament és expressiu no tant de l’augment de l’electorat de dretes, com de la desafecció d’una part de la base electoral socialista, així com la fragmentació i debilitat de la resta de l’esquerra política, amplificada pel sistema electoral poc proporcional. El resultat pot ser una composició del parlament i el Govern, legals segons la normativa actual, amb important legitimitat al descansar en un ampli procés electoral, però sense una confiança popular majoritària i amb el risc de pretendre acaparar en exclusiva, per a tot i durant quatre anys, en detriment de la posició crítica d’una gran part de la ciutadania poc representada institucionalment. I ací, igual que en altres ocasions amb la pròpia legitimitat dels sindicats, adquirida a través d’altres canals representatius, caldrà valorar els suports reals que els diferents segments de la societat aporten a través d’altres formes de representació sobre els temes més significatius i en cada moment transcendental, com amb l’exigència d’un referèndum per decidir la reforma constitucional. Així, al costat de la dretanització del sistema polític, en el pla social, pot perviure un bloc ciutadà crític amb les polítiques conservadores dels dos grans partits institucionals entre els quals, a part de la crispació de la seua pugna electoral, han coincidit en l’orientació regressiva (més o menys) de la gestió de la crisi i en la desconsideració-poc democràtica-a l’àmplia opinió ciutadana que ha manifestat la seua indignació.
A Europa (i a l’estat espanyol), es pot donar una involució conservadora, autoritària i populista i, particularment, un replegament nacionalista en els països centrals, el debilitament del model social europeu i d’una unitat solidària. Però al costat d’aquesta tendència també hi ha signes de la defensa ciutadana dels drets sociolaborals i la participació democràtica. La realitat és ambivalent i el sentit de l’esdevenir segueix obert. Com diu Touraine, la crisi és el resultat de la ruptura imposada pels financers entre els seus interessos i els del conjunt de la població, els agents socials, colpejats per la crisi econòmica i social, poden patir tant una exclusió social creixent, com ser testimonis d’una acceleració de la mutació cultural. Segons aquest autor, els pròxims anys oscil·laran entre la catàstrofe i la refundació de la societat. El seu objectiu és estudiar els factors que pesaran en un sentit o altre, i destaca la importància de la cultura dels drets humans universals. Igualment, ací es destaca la rellevància dels drets socials i econòmics i la participació democràtica d’una ciutadania activa, la importància de la política, com a intervenció de la societat en els assumptes públics i la regulació de l’economia, enfront de la tendència cap a la prioritat dels beneficis privats que guia l’economia liberal i la seua independència de la societat, l’ètica col·lectiva i els poders públics.
Durant l’any 2010, la particular combinació de les mobilitzacions sindicals (contra el pla governamental de retallada de les pensions, les mesures d’ajust fiscal i la reforma laboral) i la negociació institucional (l’acord triennal per a la negociació col·lectiva que va certificar la moderació salarial i la fallida de la reforma laboral), no va evitar el gir antisocial del Govern, però sí que va aconseguir suscitar un ampli suport ciutadà per frenar i defensar les alternatives sindicals de rectificació, sobretot amb la vaga general del 29-S. Així mateix, van aconseguir un elevat prestigi i lideratge social entre les classes treballadores, reforçant la seua dimensió representativa i sociopolítica. A diferència de l’any 2010, des de primers de l’any 2011, amb el seu suport a la retallada de les pensions públiques i el pacte social, la majoria dels dirigents dels grans sindicats es troba amb una important desafecció popular. Particularment, des de la primavera, amb la consolidació del moviment 15-M, es produeix un desplaçament en la seua exclusiva hegemonia, en els mesos anteriors, en la representació social de les capes populars, precisament en dos temes clau de la identitat del sindicalisme: la defensa de la democràcia i l’activitat davant les conseqüències de la crisi econòmica. L’acció sindical entra en una nova fase. D’una banda, persisteixen la crisi i aquestes polítiques liberals regressives, amb retrocessos sociolaborals i una relativa impotència transformadora. D’altra banda, les estructures sindicals han de recuperar la seua credibilitat davant la societat i les seues pròpies bases socials, guanyar capacitat transformadora i contractual i reajustar la seua dimensió representativa davant el nou agent social aparegut en conflicte amb el poder establert.
Al mateix temps, davant la persistència de l’atur massiu, la gravetat de les seues conseqüències socials, la continuïtat de les polítiques d’ajust i una gestió institucional dependent del poder econòmic-financer, va creixent la indignació popular que cristal·litza en les massives manifestacions del 15-M i es consolida durant més d’un mes d’acampades i activitats de denúncia, juntament amb les grans manifestacions del 19 de juny contra el pacte per l’euro i el 24 de juliol contra la gestió de la crisi, o les convocades per al 15 de octubre.
Es pot aventurar una dinàmica per als propers anys amb dos elements: el probable nou cicle polític amb hegemonia institucional de les dretes -amb els resultats de les eleccions generals del 20-N-, i la persistència dels grans problemes socioeconòmics i d’ocupació. La seua evolució i, sobretot, el tercer element, les respostes de la societat, de les diferents corrents i moviments socials, aniran condicionant i definint el futur. No tot està dit, ni el poder establert és l’únic que té la paraula. La ciutadania activa i indignada, els grups d’esquerra i els moviments socials-inclòs el sindicalisme-també tenen coses a dir. L’acció col·lectiva progressista i el pensament crític són el camí a recórrer.
En tot cas, la trajectòria d’aquests dos anys passats de resposta ciutadana a la crisi i els seus gestors, amb els seus encerts i errors, insuficiències i virtuts, ens ha portat ensenyaments, ha configurat una dinàmica sociopolítica amb alts i baixos, avenços i retrocessos, però prometedora, i ha recorregut un camí des del qual cal continuar caminant. El futur està per venir, depén del que fem en el present, la realitat social té diferents possibilitats d’evolució i ofereix diverses oportunitats, però aquest esdevenir és estimulant per als partidaris d’un canvi social per la igualtat.
Les conjuntures crítiques en la història afegeixen complexitats i dificultats per a l’acció pràctica i el pensament social, fan envellir o desplaçar determinats discursos, elits, projectes i formes socials, però també ofereixen, no sense esforços addicionals, oportunitats i estímuls per a renovar-los i crear noves idees i formes expressives que afavoreixin la interpretació més adequada de la realitat i l’acció pràctica més justa per canviar-la.
Diferents sistemes de representació i elits diverses
La resposta a la complexitat i la diversitat d’aquesta població descontenta i els seus diferents nivells d’implicació i posicions ideològiques, requereix una acció i una dinàmica organitzativa profundament democràtiques, resolent bé les formes de la necessària delegació, coordinació i representació, així com el respecte al pluralisme i l’actitud integradora i unitària.
Hi ha una opinió estesa en part de la ciutadania més activa que s’expressa amb la idea ‘no ens representen’, dirigida fonamentalment als grans partits de poder (PP, PSOE, CiU). No obstant això, també arriba a afectar, en to diferent, a la resta de l’esquerra política (IU-ICV, ERC, BNG …) oa les pròpies estructures sindicals. Aquesta idea no és certa pel que fa a milions de persones que simpatitzen amb aquest moviment i la posició és més ambivalent: recolzen les seues idees, encara que també poden seguir afiliats als grans sindicats i confiar en els seus dirigents, o votar el partit socialista (o a altres grups més a la dreta). Es produeix una combinació d’actituds entre aquesta expressió d’indignació representada pel moviment 15-M i la vinculació cap a l’activitat defensiva dels sindicats o amb el suport electoral cap a opcions polítiques fins i tot amb desacords significatius a la gestió dels seus líders.
Aquest moviment que ha recollit un sentir majoritari de la ciutadania en l’expressió de la seua indignació, no pot totalitzar la representació del conjunt dels seus desitjos i aspiracions, particularment dels altres dos plans la intervenció està intervinguda per altres mecanismes, necessitats i estructures: el sindical, i el polític-electoral. Així, fa bé en considerar-se un moviment ‘social’, de caràcter sociopolític i vocació transformadora, però ser autònom enfront de l’acció electoral i les organitzacions partidistes i/o sindicals, exigint major democràcia i representativitat del sistema polític i sent prudents en la seua intervenció directa en aquests camps. En sentit més ampli, caldrà analitzar com evolucionen aquests equilibris, partint del fet nou rellevant: l’àmplia crítica a la classe política, particularment, la desafecció al partit socialista per la seua gestió antisocial de la crisi i la constitució d’una ciutadania indignada i activa.
No obstant això, aquesta idea impugnadora de la representativitat de la classe política, sí que és expressiva d’una part més militant d’aquest moviment que es fonamenta en alguns elements. Vegem la part menys involucrada en el poder institucional i la corresponsabilitat amb les retallades socials i més afí amb aquest moviment amb el qual comparteixen una àmplia base social: l’esquerra política i els grans sindicats. D’una banda, en certa manera, aquests grups polítics a l’esquerra de la socialdemocràcia han acostumat a prioritzar els seus interessos polític-electorals i la seua posició institucional-cosa lògica dins dels seus objectius i el context d’organitzacions especialitzades-, respecte de l’acció social o sindical. El problema apareix quan, sense haver contribuït de forma decisiva al desenvolupament d’aquests moviments i la conformació d’aquesta actitud social de la població, han intentat convertir-los en mitjans de suport al camp electoral propi i pretendre, de vegades, absorbir o instrumentalitzar aquesta funció representativa autònoma del camp social o sindical i els seus representants directes.
Igualment, algunes actuacions de representants dels grans sindicats han donat l’esquena a opinions d’amplis sectors populars i han deixat un pòsit de frustració social. Els sindicats conserven una gran representativitat i constitueixen un fre fonamental del retrocés socioeconòmic i laboral. En aquest sentit, cal evitar el seu deteriorament i enfortir la seua funció reivindicativa. Però, últimament, la seua credibilitat i el seu prestigi, entre bases socials d’esquerres i una part de la gent jove, s’ha deteriorat al decaure la seua capacitat defensiva i transformadora o accentuar els interessos corporatius de la seua burocràcia (i també s’han debilitat entre les bases socials conservadores per altres motius contraris, la seua actitud reivindicativa i l’ofensiva mediàtica de les dretes, sense recuperar per la seua ‘responsabilitat institucional’ amb l’acord social i econòmic).
D’altra banda, noves elits emergents, vinculades al moviment 15-M, pugnen per confirmar i legitimar socialment, prevenir la seua marginació i evitar la seua neutralització o la seua absorció institucional. Utilitzen una crítica anti-jeràrquica i anti-elitista davant aquestes estructures polítiques i sindicals instal·lades, i aporten un saludable exercici participatiu i anti-burocràtic. Però han d’establir els mecanismes de relació i comunicació per a omplir també la distància entre la part activa (amb alta participació assembleària, deliberativa i comunicativa en les xarxes socials) i els centenars de milers, fins i tot de milions que, en un major o menor grau, simpatitzen amb propostes decidides pels primers però el suport tampoc és incondicional, ni totalment o permanent. Els vincles entre les dues parts són indirectes i condicionats pels mitjans de comunicació, l’esdevenir sociopolític i les formes i oportunitats de les actuacions col·lectives més o menys massives. Tot això suposa abordar també les formes de la delegació als seus representants o portaveus i la coordinació organitzativa, juntament amb afinar les crítiques i establir els punts de col·laboració adequats amb la resta de teixit associatiu progressista.