Manuel S. Jardí, Gemma Pasqual i Manel Rodríguez-Castelló amb Ca Revolta

Fotografia: El Punt-Avui

Godzilla contra Ca Revolta
Manuel S. Jardí (cartellera Turia 17.07.14)

Para la todavía alcaldesa de Valencia, Rita Barberà, si hay otra fijación aparte del Cabanyal en sus proyectos de demolición, es Ca Revolta. Se trata de uno de los pocos espacios de actividad cultural interreleción social, encuentro cívico, divulgación multidisciplinar, debate político y muchas cosas más, que hasta la fecha ha sobrevivido al asedio sistemático e irracional por parle del ayuntamiento de Valencia. Esto si que es un milagro y no los que se les atribuyen a la colección de papas canonizados o en trance de ser elevados a los altares. Desde el año 2000 en que abrió sus puertas en la calle de Santa Teresa, en otro de los barrios que el consistorio mantiene degradado negligentemente y a conciencia, Ca Revolta ha soportado con estoica regularidad los embates de la autoridad incompetente. A cada nuevo asedio, sus asociados y la solidaridad de muchas personas y colectivos han contribuido a evitar el cierre y multiplicar, más si cabe, la actividad cívica y cultural que se desarrolla puertas adentro e irradia saludablemente puertas afuera. Pero el enemigo no descansa y este centro, homologable a tantas ciativas consolidadas en los entornos urbanos de la Europa moderna, ha derivado en una suerte de hemorroide esnquistada en los pliegues ideológicos del trasero de esta derecha analfabeta y premoderna instalada. Y en trance, esperemos, de ser desalojada del poder a no mucho tardar, que ya esta bien.

La caverna que arbitra a su torpe albedrío la vida política y reprime o atropella todo lo demás, arremete de nuevo contra Ca Revolta con la tradicional amenaza de cierre. El motivo, o mejor dicho, la extravagancia con la qua se pretende justificar el desvario nos remite a las Fallas del año en curso y a las supuestas actividades no regladas en relación al objeto de la entidad y las características de las instalaciones. Es decir, que cuando el ayuntamiento de Rita decreta la impunidad total en la ciudad sin ley, cuando se cierran calles y plazas a capricho de las comisiones falleras, cuando el ruído y la bulla llenan hasta el último resquicio del termino municipal, cuando la vista gorda alcanza dimensiones galácticas, el objetivo del regimen ajusta el punto de mira en el decibelio perdido en un punto concreto: Ca Revolta. Si hubiese un premio Nobel al absurdo, Rita lo ganaría de calle. Entre tanto le llega la orden de desalojo por las urnas, solo queda la denuncia de sus abusos y la solidaridad. Bienvenidos a Ca Revolta

Rita, si assetges Ca Revolta, ens assetges a tots
Gemma Pasqual i Escrivà (El Punt-Avui 24.07.14)  Vore l’article original

El lema de Ca Revolta és “Cultura sense censura”, una frase òbvia i gens revolucionària en un estat democràtic que l’ajuntament de València no pot pair. Aquest és el motiu dels seus requeriments constants amenaçant-los amb el tancament, el darrer aquest més de maig.
En la denúncia anterior els van prohibir dur a terme tota mena d’activitats que no foren conferències, motiu pel qual es va suspendre la programació del Circuit de Teatre i els van obligar a retirar l’equip de so. Aquests fets van minvar encara més els precaris ingressos de l’associació, cosa que els va obligar a fer un verkami.

El nou requeriment rebla més el clau: acusa l’entitat de fer massa soroll sense permís en falles. Faria riure si no fóra un assumpte tan greu. Ca Revolta es defensa argumentant que sí que es va demanar un permís especial a la Conselleria, com tantes altres associacions d’aquesta ciutat. En aquesta denúncia també consta que les cadires de la sala d’exposicions han d’estar ancorades al terra.

A ningú se li escapa que la nostra estimada Rita està passant pels seus moments més baixos, esquitxada pels casos de corrupció “Emarsa” i “Nóos”, aïllada políticament. Cada vegada més sola després que el seu home fort, Alfonso Grau, defensor dels seus grans projectes i ariet de l’oposició, fóra imputat pel cas del cunyat del rei. Qualsevol política normal i amb una miqueta de vergonya s’amagaria a dins de la bossa de Louis Vuitton més gran que li hagueren regalat, esperant que passara la tempesta. Però a Rita, geni i figura fins a la sepultura, res li esborra el seu somriure burleta, com vam poder comprovar el dia que van expulsar Mònica Oltra de les Corts, i s’aplica a seguir les polítiques repressives del PP posant una mordassa a tot el que no pense i parle com ella. Per això l’assetjament continu de l’Ajuntament a Ca Revolta, que ha obligat l’entitat a denunciar aquesta situació i el tracte que reben davant el Síndic de Greuges. A més d’encetar una campanya de solidaritat a les xarxes socials.

Com ens va ensenyar Estellés: “No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu”. Si Rita assetja Ca Revolta, ens assetja a tots, i nosaltres, al contrari que ella, cada vegada tenim menys a perdre i molt a guanyar.

Amb Ca Revolta
Manel Rodríguez-Castelló. Publicat al bloc de l’autor i també a La Tipografía Moderna (05.07.14)
Sembla mentida que en una ciutat com València, reina dels decibels, la luminotècnia absurda, el desordre festiu amb comandament a distància i tota mena de balafiaments a major glòria de l’analfabetisme i la burrera, s’al·leguen raons tècniques i d’incompliment de la normativa municipal per impedir que a Ca Revolta continue programant-se teatre, poesia, música o cançó. Des de la seua creació l’any 2000 al cor del barri de Velluters, un dels més degradats de la capital, i a tocar del Carme, aquest espai-associació ubicat en un antic palauet rehabilitat per arquitectes com Just Ramírez i Carles Dolç ha estat i és un centre cultural de referència, la gran excepció que confirma la regla d’una ciutat embadalida, desdibuixada, atònita i indeferent al pàlpit cultural, creatiu i lliure. Costa d’entendre, dic, que el que hauria de ser protegit com un bé d’interès cultural, amanyagat pel poder de torn (que a València és sempre el mateix), estiga perpètuament en el punt de mira dels fusells municipals de l’arsenal de Rita Barberá.
Com en el cas del Cabanyal o el Centre Octubre i altres honorables excepcions, cada vegada més nombroses i determinants, Ca Revolta ha representat com pocs un model d’autogestió i alternativa cultural arrelada al país i solidària amb totes les causes que empenyen per una societat nova alliberada de vells llastos. La seua transversalitat, la generositat amb què ha acollit tota mena d’iniciatives artístiques i culturals, la valentia a alçar la veu quan ha calgut i el fet d’haver-se ofert com un lloc de trobada per a tots els qui defensen una altra ciutat i un altre país, és una ofensa per als reietons que pretenen monopolitzar el poder i que fan mans i mànigues per ofegar qualsevol dissidència. És la forma com entenen la democràcia, amb el garrot o el fusell a la mà, i no te n’isques de la fila. Més enllà de l’enèsim formalisme tècnic que persegueix convertir-la en mera anècdota, tot el que Ca Revolta representa irrita Rita Barberá. És, i passeu-me l’oxímoron, una simple qüestió de collons. La nostra Dama de Ferro, que continua perdent sang per l’hemorroide del Cabanyal, n’ha fet un altre molt peculiar casus belli. Qüestió de collons, d’una visceralitat feixistoide ja llegendària en la comandanta municipal, és a dir, d’absència de contrabalança democràtica, del terrible pes d’una majoria absoluta que tendeix a eixamplar els testicles (i passeu-me la metàfora) que reposen sobre les poltrones del poder. I ara que la nau del PP s’enfonsa i que ja fins i tot s’especula amb la intervenció de la Generalitat Valenciana, cal apagar el foc esperançador de Ca Revolta i de totes les revoltes amb els dipòsits exhausts d’aigua encara en mans d’un poder espuri. Ara més que mai, doncs, amb Ca Revolta.

One Comment

Add a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *