Drets, respecte i autonomia per a les prostitutes
Ara que, de nou, apareixen notícies al voltant de la regulació de l’exercici de la prostitució als carrers de València ciutat (vore 1 i 2), recuperem un article que publicàrem al Levante-EMV l’any 2009
La tracta d’éssers humans amb finalitat d’explotació econòmica és una realitat al nostre món. Malauradament, els diaris ens informen massa vegades de detencions de màfies que mantenen en condicions d’esclavitud persones que són explotades econòmicament. I, tot i que en menor mesura, també ens parlen del desmantellament de màfies que tenen retingudes dones dedicades al comerç sexual. La tracta d’éssers humans és una xacra antiga, però encara present en aquest segle. La seua eradicació hauria de ser un objectiu de primer ordre tant dels poders públics com de la societat, en general.
Tot i això, la terminologia confusa que, en alguns casos, s’usa no ajuda a centrar els esforços en aquest objectiu. Així, trobem de vegades identificació entre termes com “tràfic” i “tracta”, tot i tractar-se de dos delictes ben diferents. El primer fa referència, segons la OIM (Organització Internacional de Migracions), a la migració i creuament de fronteres de forma irregular realitzades per persones i/o xarxes. Les persones, hagen passat de forma regular o irregular, són objecte de tracta d’éssers humans quan una vegada en el país de destí són privades dels drets humans elementals: com la llibertat per a moure’s, per a exercir qualsevol tipus d’activitat, forçades a treballar… No totes les persones que creuen il·legalment les fronteres són víctimes de tracta. I a l’inrevés, es pot accedir al país de forma perfectament legal però veure’s forçat a treballar per a altres. En la prostitució tenim totes aquestes situacions amb conseqüències socials, legals i personals ben diferents.
De fet, tal i com reconeix l’informe de la Unitat Tècnica de Policia Judicial de la Guàrdia Civil, elaborat el 2004, la lluita eficient contra la tracta de dones amb fins de comerç sexual, només serà possible si es diferencia clarament la prostitució voluntària de la prostitució forçada.
I és aquest un dels aspectes importants a tenir en compte, ja que encara que la prostitució és una realitat que no està tipificada com a delicte, la majoria de la societat fa judicis de valor respecte del seu exercici i no l’admet com una activitat més (amb les seues peculiaritats), sinó que oferir serveis sexuals es considera una de les majors indignitats, especialment si és una dona qui ho fa. Perquè, encara que s’han donat avanços, per a les dones continuen vigents mandats sexuals més estrictes que per als homes i la societat marca els límits de la iniciativa sexual a la qual les dones poden arribar. La puta és la representant, per excel·lència, d’aquests límits. L’estigmatització i la condemna moral que recau sobre elles són l’expressió del càstig amb el que la societat respon a la transgressió d’aquestos mandats sexuals.
Aquesta estreta moral considera denigrant la prostitució, independenment de les condicions en les quals s’exercisca, i denigra les que la practiquen, estigmatitzant més les putes, que equipara amb esclaves sexuals, per tant sense voluntat, sense marge per a la decisió personal; no s’accepta que hi haja dones que trien (dins de les possibilitats d’elecció que la societat els ofereix) exercir aquesta activitat, o com a molt es resol el tema ràpidament adduint que són una minoria les que no estan forçades. Com si les minories no tingueren drets que hagueren de ser preservats. I com si precisament la regulació d’aquests drets no fóra allò que els pot concedir la possibilitat de treballar en unes millors condicions, més protegides davant de les màfies, més segures si opten per continuar al carrer, amb unes garanties socials i laborals que fins ara no han conegut.
No entrar a l’anàlisi detallada de la qüestió, i continuar considerant la prostitució com una globalitat sense matisos, no fa sinó perjudicar aquelles que es diu es vol protegir, tot mantenint una actitud de tutelatge que nega a les treballadores del sexe tota capacitat d’autonomia i decisió personal. Quan són elles, en última instància, les que han de ser escoltades a l’hora de prendre qualsevol decisió que els puga afectar.
Isabel Cercenado i Lluïsa Cifre (Ca Revolta)