Crònica de la lectura de Rubén Luzón

La nit luzoniana fou poc concorreguda, però molt profitosa. Els pocs que hi érem vam poder gaudir d’una posada en escena (litúrgia, en diu Rubén) elegant i ben articulada, amb un recitat atent a la música de cada poema i amb les dosis escaients d’ironia i sobrietat. Rubén va repassar breument alguns poemes de Cames ajudeu-me, per després dedicar una bona estona a Baladaspirina i en acabat, i com a gruix del recital, llegir un bon grapat de poemes de l’últim llibre, Ai. Tanmateix, els que ja li coneixem l’obra, quan ja ens sentíem embolcallats completament per aquesta litúrgia, esperàvem sobretot el final de l’acte, en què vam poder accedir a un tast dels inèdits que apunten al que potser serà un llibre futur. Hi havia un bon grapat, i el poeta ens va confessar que en la seua manera de treballar hi ha tant l’escriptura de molts poemes com l’estricta selecció i destrucció o salvació posterior. El que vam escoltar de nou sonava bé en la lectura pública ja frisem per llegir-ho en privat. La vetllada va acabar amb un segon despullament del poeta que, preguntat per aquells pocs que ja érem feliços, va anar desgranant algunes de les vicissituds del seu procés creatiu.