Catalunya independent? Realitats i arguments

L’auge de l’independentisme a Catalunya ja no hauria de ser una sorpresa. A la manifestació l’11 de setembre de 2012 es va posar en relleu un canvi important no només en la consciència dels sectors més actius del nacionalisme, sinó també d’una part important de l’opinió pública catalana. Lluny de ser flor d’un dia, aquest canvi a favor de la independència s’ha consolidat en les diferents enquestes d’opinió, s’ha reflectit a les urnes (en les eleccions al Parlament de novembre de 2012) i ha tornat a mesurar-se en la cadena humana de l’11 de setembre de 2013. L’assumpció de l’objectiu de la independència per part del partit nacionalista majoritari (CDC) reflecteix la importància tant del moviment com del canvi en l’opinió pública.

La veritable novetat d’aquest panorama resideix en l’ascens de l’independentisme. D’acord amb el baròmetre del CEO (1), la independència rebia un suport de prop del 14% a principis de 2006. En l’última onada, aquest se situaria en el 48,5% (tercera onada de 2013). D’acord amb el següent quadre, l’ascens és gradual fins a finals de 2012, en que passa del 34 al 44%.
L’últim salt coincideix amb la mobilització de l’11 de setembre de 2012 i el gir de CDC.

Malgrat aquestes dades, el PP ha atribuït, i segueix atribuint, la responsabilitat única en l’increment de l’independentisme a Catalunya a una maniobra de caràcter populista de CiU, i especialment d’Artur Mas, amb l’única finalitat de mantenir-se al Govern de la Generalitat (“el pla secessionista d’Artur Mas”, en boca de molts dirigents del PP). Una part important de la premsa editada a Madrid ha mantingut un punt de vista semblant, encara que lentament s’ha imposat l’evidència que hi havia altres factors per explicar el canvi de tendència a Catalunya. Entre aquests factors, se solen destacar tres:

· En primer lloc, la crisi econòmica i el consegüent ofec financer de la Generalitat. D’aquí l’exigència d’una pacte fiscal que deixaria Catalunya en una posició similar a País Basc o la Comunitat Foral de Navarra. És cert que la crisi ha tingut una incidència important en el malestar de la societat catalana, però és possible que aquest factor s’estigui exagerant a partir d’un prejudici sobre el caràcter català. També és cert que un dels temes bàsics en la propaganda a favor de la independència ha estat el denominat “espoli fiscal”. Cal tenir en compte, però, que aquest és un punt de vista que s’estén molt més enllà de l’opinió sobiranista, i arriba, per exemple, a la patronal de Foment del Treball, les posicions no han anat mai més lluny del suport a la reivindicació del pacte fiscal. L’opacitat i resistència històrica del Govern central a la publicació de les balances fiscals contribueix a incrementar la desconfiança sobre l’equitat entre les autonomies en desfavor de la catalana. Una recent enquesta del CEO (2) ha intentat mesurar el pes que tindrien unes bones perspectives econòmiques vinculades a la independència i l’ha estimat en una variació del 5,2% (sobre el 47% que aconsegueix el vot a favor de la independència en les seves enquestes -40,7% en l’enquesta de 8 al dia -) [3].

· En segon lloc se sol assenyalar la crisi institucional derivada de l’esgotament del model de l’Estat de les autonomies. Aquesta crisi s’ha vist jalonada tant per la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut com per altres sentències relatives a la política lingüística o educativa, especialment la llei Wert. El pes d’aquest factor és bastant més important, en la mesura que sembla que hi ha un ampli consens en relació amb l’actual model lingüístic. És significatiu que en l’esmentada enquesta del CEO, la manca de reconeixement de l’estatus del català per part de l’Estat espanyol incidiria en un 9,8% en l’increment del vot independentista. Així mateix, el reconeixement oficial del castellà en una possible Catalunya independent el s’incrementaria en un 6,8%.

· En tercer lloc, una crisi política derivada d’una progressiva pèrdua de pes electoral i polític de CiU, tant a Catalunya com a Espanya, que hauria empès a Artur Mas a renunciar a la política basada en donar suport al Govern central de torn a canvi de concessions-política coneguda com de peix al cove – i de mantenir una actitud ambigua i moderada a Catalunya-política batejada pel mateix Jordi Pujol com de la puta i la Ramoneta – per tal d’acontentar a sectors diversos de la societat catalana.Per descomptat, el salt al sobiranisme ia la independència suposa un gir radical-encara llargament anunciat-en la trajectòria política de CDC.
El paper del moviment social
Habitualment s’oblida, o se situa en un segon pla, l’existència d’un moviment social organitzat que és alhora un dels motors dels canvis en l’opinió pública i un reflex d’aquests canvis. L’expressió “societat civil” resulta poc descriptiva per a aquest moviment perquè comprèn institucions i grups, com les patronals o l’Església, poc actius o incòmodes en l’actual situació. D’altra banda, expressions com “moviment de masses”-procedent del vocabulari de l’esquerra-dificulten també la comprensió de tal fenomen, perquè evoquen estructures jerarquitzades o corretges de transmissió-com les de l’esquerra abertzale al País Basc-que tenen poc a veure amb la realitat catalana. Per tot això sembla preferible parlar d’un “moviment social organitzat”. Val la pena aturar-se en algunes de les característiques del moviment:

· El moviment a favor de la independència és consistent i de llarg alè. Ve de lluny. Enllaça amb l’Assemblea de Catalunya (anys 70), la Crida a la Solidaritat (anys 80), una part del moviment pacifista (anys 90 i 2000) i incorpora l’antic independentisme radical del MDT. El nucli central del moviment es troba en l’ANC (Assemblea Nacional Catalana, fundada el març de 2012) i té una estructura organitzativa i un modus operandi que constitueix una síntesi d’aquells precedents-organitzacions locals, combinació de mobilització massiva, actuacions puntuals d’impacte , propaganda ideològica i relació positiva però no subordinat amb els partits polítics-.

· La decantació per la independència no es presenta només com el resultat de la influència del vell independentisme (MDT, etc.) O del nou (ERC), sinó com un canvi de rumb dins del catalanisme.El nucli d’aquest canvi el constitueix una reformulació estratègica: de la idea de l’Estatut com a via a l’autodeterminació de l’Assemblea de Catalunya, a la idea de la independència per la via de l’autodeterminació. La independència ha deixat de ser una opció ajornada-o una opció més-per esdevenir “la” opció. La idea és que sense un fort moviment independentista no és possible cap canvi, ni tan sols afrontar l’ofensiva recentralitzadora de l’Estat (no només del PP). La posició és bastant sòlida: fins i tot la remissió d’aquesta ofensiva apareixeria com una victòria de l’independentisme.

Entre els punts forts del moviment es poden destacar:
· Una molt notable capacitat de mobilització expressada en les manifestacions de l’11 de setembre de 2012 i de 2013. Aquesta capacitat ha crescut a partir d’iniciatives com la campanya de referèndums locals celebrada a quatre onades entre 2009 i 2011 en 506 municipis i una consulta final amb una participació superior a les 800.000 persones.

· Un plantejament fort en favor d’estratègies pacífiques i no violentes. Una de les aportacions que ha rebut prové del moviment anti-OTAN dels anys 80 i del moviment contra la guerra de la primera dècada del segle. En aquest sentit, cal recordar que, tot i el referent bàltic (4), la primera cadena humana amb èxit la va organitzar a Barcelona el moviment anti-OTAN.

· La capacitat de condicionar l’agenda política i de generar ideologia. El moviment té una penetració sense parangó en els mitjans de comunicació. La pressió de les xarxes socials sobre els mitjans públics i privats ha creat un escenari molt favorable a aquesta penetració.
· Aquest salt està molt relacionat amb dos aspectes: a) Un canvi generacional (especialment cridaner pel que fa al paper de les xarxes socials). b) Les amenaces percebudes en la successió de fets polítics de la primera dècada del segle. Bàsicament, la retallada de l’Estatut, les amenaces a la llengua i la negació del propi dret a decidir.

Entre les debilitats que es poden atribuir al moviment cal ressaltar:
· En primer lloc, ser un moviment que per la seva naturalesa no pot teixir aliances importants a la resta d’Espanya i tampoc a Europa. Només un encadenament de victòries polítiques-i no només la mobilització-pot reportar-li aliats.

· En segon lloc, el delicat equilibri entre l’objectiu de la independència i el “dret a decidir”. En realitat, el “dret a decidir” s’exigeix perquè existeix el moviment en pro de la independència. Aquest és el que li dóna sentit. No obstant això, la sola exigència del dret a decidir implica la legitimitat de votarno a la independència. Per tant, el moviment en pro de la independència ha de tenir molta cura amb els seus plantejaments més maximalistes, encarnats en sectors i proclames fonamentalistes, disposats a passar per sobre de la realitat plural de la societat catalana o de les dificultats intrínseques de l’anomenat “procés “.

Els consensos de la societat catalana
La societat catalana és molt diversa. Hi ha línies de separació fortes entre una classe obrera industrial en recessió, les noves classes mitjanes empobrides i els sectors privilegiats, entre els quals hi ha l’antiga burgesia catalana. Una altra línia separaria els catalanoparlants familiars dels castellanoparlants. Aquesta línia ha estat en moviment al llarg del segle XX. Una altra diferència important es produeix entre la Catalunya interior i les zones metropolitanes al voltant de Barcelona i Tarragona. Aquesta diferència també ha canviat de sentit en la mesura que l’interior s’ha urbanitzat.La nova immigració-més d’un milió de persones a partir del 2000 – ha afegit noves problemàtiques.

Davant d’això, la tendència de la política catalana ha estat generar acords transversals o consensos que han conformat l’anomenat “oasi català”. Les ambigüitats d’aquestes consensos han estat sovint objecte de crítica i befa, especialment per part de la premsa madrilenya i dels partits més espanyolistes, però és indubtable que sense ells la convivència social i la vida política haurien resultat molt més difícils. Ara per ara, no es pot dir que la manera de gestionar la pluralitat de la societat catalana hagi estat pitjor que la que s’ha donat a la resta d’Espanya. Podem apuntar quatre línies de consens al respecte, de major a menor:

1. Llengua i convivència. Com ja vam assenyalar en un article anterior (5), hi ha un ampli consens al voltant de la situació actual en relació amb la convivència lingüística a Catalunya. Encara que la paraula “convivència” ha estat àmpliament usada pels contraris a la política lingüística de la Generalitat, no es pot parlar de conflicte lingüístic sinó tot el contrari. La majoria dels intents d’alterar per la via judicial l’anomenada immersió lingüística han rebut una forta contestació i, a la pràctica, han fracassat.
La recent sentència del Tribunal Superior de Justícia que imposa un 25% de classes en castellà en cinc escoles on una sola família ho ha demanat ha estat seguida per la presentació de 151 noves demandes per part de Convivència Cívica catalana en relació amb 60 centres escolars ( sobre 1.550.000 alumnes a infantil, primària, ESO i secundària postobligatòria en 6.030 centres). Les AMPA de quatre de les escoles afectades per la sentència ja s’han pronunciat en contra. Es podria dir que, davant de les actituds que pretenen qüestionar el model lingüístic escolar, l’actitud general es podria resumir en un “Si el model funciona, per què no ens deixen en pau?”.

2. Dret a decidir. La realització d’una consulta té un ampli suport a Catalunya, superior al 70% segons diverses projeccions. En tot cas, suma el suport de l’anomenat bloc sobiranista (CiU, ERC, IC i CUP) i el del PSC (favorable a una consulta en abstracte, encara que “legal i pactada”, és a dir, condicionada a un acord previ amb el Govern central). En favor del “dret a decidir” s’han manifestat des dels sindicats UGT i CC OO fins l’abat de Montserrat. Al juny de 2013, coordinat per Joan Rigol-expresident del Parlament i membre d’Unió Democràtica-es va constituir al Parlament de Catalunya el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, amb la participació de 40 entitats (entre elles sindicats i Diputacions). Al setembre va publicar un manifest al qual es van adherir més de 800 entitats (en l’actualitat superen les 1.400).

Quina és la postura dels que no són partidaris de la independència però sí del dret a decidir?Deixant de banda als qui-pocs-desitjarien poder votar no, hi ha un sector significatiu que es conformaria amb el blindatge de les competències de la Generalitat en matèria d’educació, llengua i cultura, acompanyades d’un pacte fiscal. Aquest sector és molt difícil de mesurar perquè la seva representació política està repartida (entre UDC, PSC i IC) i presenta una alta volatilitat: en la mesura que no percep cap receptivitat al “altre costat” pot decantar-se per la independència com a forma de pressió sobre l’Estat espanyol; però, en sentit contrari, també resulta difícil d’estimar quants dels actuals independentistes ho són de manera “dura” i quants ho són de forma instrumental. L’enquesta filtrada pel CEO no acaba d’aclarir aquest extrem.

3. El manteniment dins de la UE. El nacionalisme català ha estat tradicionalment proeuropeu, però aquesta és una característica que excedeix l’àmbit nacionalista. La manifestació del 2012 tenia com a lema central Catalunya, nou Estat d’Europa. Per això, segurament, els atacs més consistents a l’independentisme han tendit a posar de manifest que una Catalunya independent quedaria fora de la UE o que la UE veuria amb mals ulls qualsevol intent secessionista, malgrat el procés escocès o de la situació a Bèlgica. En la ja esmentada enquesta del CEO, aquest resulta ser el factor amb major incidència en un possible vot per la independència, fins al punt que s’estima que el sí obtindria un 10% més de vots si la permanència a la UE aparegués garantida al moment de la consulta.

4. La independència. La reivindicació de la independència havia estat històricament minoritària fins i tot dins del camp nacionalista. Ho va ser dins de la pròpia ERC de la República; i va ser una opció fragmentada entre els anys 70 i 90 del passat segle. La seva renovació política venir de la mà d’ERC, que en el 86 va patir una transfusió de forces i nous líders procedents de la Crida a la Solidaritat i del PSAN, i que en el seu congrés de 1989 es va definir per primera vegada com a independentista. L’independentisme entrava finalment en el camp electoral i en la política institucional.

Al marge d’ERC, proliferen petites organitzacions a cavall entre l’independentisme i els moviments alternatius que es desplegaran a Catalunya en els anys 90 i 2000, cada vegada més allunyades de l’exemple de l’esquerra abertzale. Una part d’aquests moviments optarà per entrar en política municipal a través de les CUP, per presentar finalment a les eleccions al Parlament de 2013 i obtenir tres diputats.

En l’actualitat la reivindicació de la independència uneix el camp nacionalista, exceptuant una part d’Unió Democràtica de Catalunya. Però es poden trobar moltes veus independentistes dins d’IC, en el propi PSC i, fora dels partits, entre gent que d’una manera explícita no es defineixen com a nacionalistes. Un dels primers intel · lectuals que va optar per aquest independentisme no nacionalista va ser Xavier Rubert de Ventós-molt pròxim a Pasqual Maragall-, el gest va ser considerat una excentricitat. Més recentment trobem el filòsof Josep Ramoneda o l’historiador Josep Fontana o gent com l’antic portaveu del PP al Parlament Josep Curto. Ha aparegut, igualment, un grup, “Suma’t”, que es defineix com format per “catalans de llengua i cultura catalana / espanyola” favorables a l’autodeterminació i l’Estat propi.

Malgrat aquests exemples representatius de la força aconseguida per la reivindicació de la independència, cal dir que el consens al seu voltant és molt menys extens i transversal que els que es produeixen en relació amb la llengua i l’autodeterminació. La majoria dels estudis assenyalen una forta correlació entre l’autoidentificació com catalanoparlant i l’opció independentista (6). Aquesta correlació es produeix igualment amb la identificació com “només català” o “més català que espanyol” en les enquestes sobre identitat. Pel que fa a l’edat, segons l’enquesta de 8 al dia, les franges més proclius a la independència es troben entre els 18 i els 29 anys (un 52,1% en favor delsí) i entre els 45 i els 59 anys (un 49,4%).

En relació amb la solidesa de l’opció independentista ha adduir la confluència de dos aspectes contradictoris, producte de moviments amb temps de desenvolupament molt diferents:

· D’un costat, a curt termini, l’existència de gent cada vegada més fastiguejades amb la política del PP i amb el PP mateix. A Catalunya hi ha l’àmplia sensació que la dreta espanyola és infinitament més autoritària, inculta, corrupta i cega a la diversitat que la dreta catalana. En la mesura que no es veu al PSOE una alternativa a aquests mals, la independència de Catalunya apareix, sinó com la sortida òptima, si com la més plausible.

· D’una altra banda, amb un desenvolupament temporal molt més lent, es presenta un distanciament emocional, sentimental i polític en relació amb “l’espanyol” sobre el qual van alertar diferents presidents de la Generalitat (des Pujol, passant per Maragall i Montilla, que el caracteritzar com “desafecció”). Si es contempla en termes històrics-per exemple des del segle XIX-, aquesta “desespanyolització” resulta molt notable. En aquest procés s’ha acabat per imposar l’aposta que des dels seus inicis va fer el catalanisme: viure a Catalunya, en tots els camps en què això fos possible-començant per la literatura-, com si s’estigués en un país independent o almenys “normal”, que “normal” significava al mateix temps “català” i “modern”. Bona part de l’obra de govern de la Mancomunitat, la Generalitat republicana i de la Generalitat actual s’ha basat en cultivar aquesta actitud. Això ha promogut la cooperació entre sectors ideològicament diversos-d’esquerra i de dreta-i l’extensió d’un fort sentit d’adhesió a les institucions molt superior a l’adhesió als partits. En certa manera, s’ha pogut viure d’esquena a Espanya. Per això, certs atacs, per exemple en el terreny de la llengua, la importància objectiva pot semblar menor, es perceben com ingerències insofribles.
Les preguntes i la complexitat
A hores d’ara, es pot comprendre que ens trobem davant d’una situació complexa, fruit de la mateixa complexitat de la societat i la política catalanes. El Parlament es va concedir un termini que expirava a final d’any per establir la pregunta i la data de la consulta. La intenció principal era unificar el camp dels partidaris de la consulta i, com a conseqüència d’això, avançar en el pols amb el Govern central. D’altra banda, l’acord era inevitable si no volia fer el ridícul.

En efecte, gairebé per sorpresa, el dia 12 de desembre de 2013 s’anuncia la data de la consulta, el 9 de novembre de 2014, i el contingut d’una doble pregunta en els termes següents: Vol que Catalunya esdevingui un Estat ? Sí o no. A continuació, i en cas afirmatiu, hi haurà una segona qüestió: Vol que aquest Estat sigui independent? Sí o no.

Per tenir una idea de per què s’arriba a aquesta formulació cal entendre que en el debat sobre el que s’havia de preguntar tant el PSC com Unió Democràtica i IC havien insistit a introduir l’opció federal en la consulta. Per la seva banda, CDC-amb poca fermesa, donada la seva aliança amb Unió-i ERC havien defensat una única pregunta sobre la independència. L’acord assolit pretén agrupar a la primera pregunta (sobre l’Estat) el consens de què gaudeix la realització de la consulta. A la segona pregunta s’intentaria aclarir si aquest Estat hauria de ser independent.
Les acusacions de tancar la negociació amb una data i una pregunta abans de seure a parlar llançades pel PP, Ciutadans i el PSC són poc consistents en la mesura que Rajoy ha reiterat que no pensa negociar ni tan sols la consulta. De fet, és indubtable que si el Govern central entrés a negociar, data i pregunta serien negociables per part catalana. La pregunta acordada reflecteix els equilibris que va haver de fer per aconseguir la màxima unitat i per, com qui no vol la cosa, aprofundir la crisi del PSC.

De moment no hi ha acord sobre com interpretar els diferents encreuaments de resultats que podrien donar-se. No obstant això, de les tres respostes que es poden obtenir, tant la del sí / si com la del no són clares. La del sí / no té de moment de contingut en la mesura que el PSC s’ha desmarcat de l’acord i tant Unió com IU condicionen un pronunciament definitiu a que hi hagi, per part del mateix Estat, una proposta de reestructuració de signe federalitzant. En qualsevol cas, el sí / no, unit al sí /sí, reflectiria el nivell de descontentament amb la situació actual i l’exigència d’un increment de l’autogovern.

Sigui com sigui, l’acord ha significat un pas endavant en el “procés”. El que ve a continuació és trobar la fórmula legal per poder dur a terme la consulta. És previsible que aquesta fórmula no es trobi i el “procés” desemboqui en unes eleccions anticipades de caràcter plebiscitari que convocarien abans de 2016.
La crisi política: un règim gripat
Al programa Salvados, del periodista Jordi Évole, mentre Artur Mas insistia en l’esquema “primer consulta, després negociació”, Felipe González plantejava “primer negociació, després consulta”. La proposta de Felipe González comporta dos problemes: en primer lloc, els limitats marges de negociació d’ambdues parts; i, en segon lloc, la crisi política. El desprestigi dels polítics, la crisi de representativitat, posaria en qüestió qualsevol acord no només a Catalunya sinó també a Espanya.
Des del moment en què el PP de Rajoy va optar amb èxit per fer de la campanya contra el nou Estatut un instrument per soscavar el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero (sense importar alimentar de passada que des de Catalunya es percep com “catalanofòbia”) es tancar tota possibilitat de modificar l’actual quadre constitucional. La sentència del Tribunal Constitucional sobre això va acabar de reblar el clau. Avui tenim als dos grans partits (PP i PSOE) lligats per un pacte de sang a la interpretació més restrictiva del text constitucional, amenaçats per l’ascens del partit de Rosa Díez i per l’aparició de diferents grups d’extrema dreta.
Malgrat les seves proclames, la possibilitat que el PSOE pugui emprendre una reforma constitucional en el sentit federal és molt petita. De fet, el renovat federalisme acordat a Granada sembla més pendent d’atenuar la pèrdua de vots a Catalunya que de ser una proposta real i de futur.
D’altra banda, CDC s’ha decantat per la independència, entre altres, per raons semblants: frenar una erosió progressiva del seu vot, fruit de l’anterior política de negociar el seu suport al partit espanyol governant de torn, especialment en els moments en què aquest no tenia majoria absoluta.En realitat, el que sembla evidenciar l’evolució política dels últims anys és una tancament creixent de les elits vinculades a l’exercici del poder a Espanya, una incapacitat per negociar el seu repartiment en un sentit territorial i una avidesa que la crisi econòmica sembla haver augmentat.
El federalisme
El federalisme ha estat una corrent de pensament amb profundes arrels a Catalunya. De fet, la majoria dels partits-exceptuant els nacionalistes-han invocat el federalisme com a solució per l’anomenat “encaix” de Catalunya a Espanya. En el camp nacionalista s’ha desconfiat del federalisme en la mesura que podia mantenir l’Espanya-nació (per això el federalisme inicial d’Unió Democràtica era ibèric) i perquè podia obviar l’especificitat nacional catalana.

En l’actualitat, el que sosté amb més força el federalisme com a opció és el PSC. El problema és que el plantejament del PSC inclou la possibilitat d’un referèndum en el qual pugui optar entre federalisme i independència. El PSOE, que ha renovat la seva aposta federalista a Granada (juliol de 2013), exclou radicalment aquesta possibilitat.

En aquests moments, el PSC, sumit en una crisi política important (7), aixeca la bandera d’un federalisme que no té interlocutors, ni tan sols en la seva pròpia organització estatal. El mateix es pot dir de les propostes federalitzants de Duran i Lleida, l’únic suport resideix, ara per ara, en les pàgines de La Vanguardia.
Argumentaris i arguments
El principal argument en contra del “dret a decidir” se centra en el problema del “subjecte”. En propietat, en el territori de l’Estat espanyol només hi hauria un subjecte tal: el conjunt del poble espanyol que s’ha dotat d’un instrument legal, la Constitució. El fonament de la Constitució és la preexistència de la nació espanyola, a la que la mateixa Constitució dóna entitat i actualitat legítimes.

· Davant d’aquest argument només es pot afirmar que existeix, igualment, una nació catalana. No pot discutir que la llengua-i no la religió o l’ètnia-constitueix la base del fet diferencial català, encara que això no arribi a constituir la nació per si sol. No obstant això, la mateixa Constitució espanyola, l’Estatut, l’existència de la Generalitat (fins i tot abans de l’aprovació de la Constitució), d’una Administració i d’òrgans representatius-a més de tot tipus d’entitats d’àmbit català-afegeixen una mica més a aquest fet i creen, per dir-ho, l’aparença d’un subjecte. Es pot entendre llavors que l’únic que separa aquest subjecte d’una entitat semblant a altres subjectes és la capacitat de decidir amb independència.

· Sembla, però, suposar que el que fa democràtica la consulta és el fet que sigui pactada, i això comportaria que, si una de les parts es nega a pactar, la realització de la consulta no seria democràtica. D’altra banda, aquest és el cas: el Govern central, emparat en la Constitució, la història, l’interès del conjunt dels espanyols i fins i tot el dels catalans, encara que aquests pensin majoritàriament el contrari, es nega a qualsevol forma de consulta. I tampoc el PSOE, a diferència del PSC, la contempla com a fonament de la seva proposta de vaporosa reforma federal. La pretesa “negociació” esdevé, llavors, un parany dialèctica, en la mesura que qui té l’última paraula és una de les parts.

· En realitat la consulta en si mateixa no pot ser antidemocràtica. El que podria ser poc democràtic és la manera de fer-la o la negativa a negociar. De fet, aquesta és la postura del Govern britànic en relació amb el cas escocès. García-Margallo ja ha anunciat que el Govern espanyol no s’oposarà als resultats del referèndum escocès. Felipe González postil · la que Catalunya no és Escòcia i que pel camí d’un referèndum no pactat pot quedar-se com Ossètia del Sud, en una mena de llimbs de països que, havent votat la independència, no han estat reconeguts per la comunitat internacional.
Aquest perill és cert, però la comparació té, almenys, dues objeccions: no hi ha enfrontament violent i-és de suposar-l’Estat espanyol, sense arribar al Regne Unit, té una mica més de qualitat democràtica que Geòrgia. En realitat, tots dos governs, el català i l’espanyol, són conscients d’aquest aspecte i s’acusen mútuament d’estar tancats a tota negociació. El problema és que mentre les forces sobiranistes catalanes ofereixen la possibilitat d’omplir de contingut la postura del Govern, tant si aquesta és un no rotund com si és un sí / no, el Govern de Rajoy s’oposa a qualsevol consulta.

· De fet, els marges de maniobra són molt estrets. Per al Govern català, l’acord del Parlament li deixa poc marge: o es porta a terme amb la doble pregunta acordada, o es va a una sola com a Escòcia. El Govern espanyol també s’ha autoimposat uns límits estretíssims a atrinxerar-se en la interpretació que el Tribunal Constitucional ha donat en la seva sentència sobre l’Estatut.

No és infreqüent trobar-se, entre certes actituds molt crítiques cap al PP, l’argument ja tòpic que el nacionalisme “sempre està al servei dels designis de la dreta” o “divideix els treballadors”.

· En realitat, els organismes representatius de la burgesia catalana-suposant que aquesta existeixi de manera diferenciada-, com el cas de Foment (patronal de la gran empresa catalana), han expressat majoritàriament la seva prevenció o la seva oposició a la independència, encara que no li farien fàstics a un pacte fiscal.

· Es podria dir, doncs, que CiU és, irònicament, una dreta “al servei del poble”. El populisme ha estat un component del pujolisme. No obstant això, el “gir sobiranista” no ha estat una cosa tan brusc. La generació de dirigents actuals de CDC va obtenir fa temps l’aval de Jordi Pujol.
A més, el mateix Jordi Pujol ha reiterat que no li queden arguments en contra de la independència. En altres paraules, CDC, entre la possibilitat de perdre suports entre el seu electorat més moderat o accentuar el seu perfil més nacionalista per disputar el vot d’ERC, s’ha inclinat per aquesta última opció. És a dir, de moment, la ideologia s’ha imposat als interessos.

· Per part independentista se sol adduir que la lluita nacional i la lluita social són la mateixa lluita. O, millor dit, que els conflictes socials han de subordinar a l’objectiu de la independència. Aquest argument sol ser invocat per ERC, que ha optat per donar suport les retallades del Govern de CiU a canvi que aquesta formació mantingui el rumb cap a la independència. Cal dir, en aquest sentit, que CiU va ser més honesta que el mateix PP en anunciar que les retallades eren necessàries. En qualsevol cas, s’ha imposat una mena de sordina als conflictes socials a Catalunya. Les retallades en educació, per exemple, han tingut una oposició menor que la que s’ha manifestat a les Illes per raó del decret de trilingüisme. Tot i això, Catalunya ha estat el bressol d’un moviment com el de la PAH i ha mantingut un alt nivell de mobilització ciutadana contra les retallades en sanitat o en transport públic.

De fet, la pròpia ERC ha intentat no quedar al marge d’aquests moviments; Oriol Junqueras, en la seva condició d’alcalde de Sant Vicenç dels Horts, participa en aquests moments en una marxa contra l’atur al Baix Llobregat. Una lluita emblemàtica, per al tema que ens ocupa, té lloc a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3 i Catalunya Ràdio) amb vagues contínues que afecten els nivells d’audiència d’aquestes cadenes. Lluny de comportar-se com fidels cadenes de transmissió, els treballadors d’aquests mitjans exerceixen una pressió molt poderosa i efectiva sobre els seus dirigents. Però el moviment en favor de la independència està molt lluny de definir quin tipus-o tipus-de política o d’organització social desitja per a la nova Catalunya independent.

Un últim argument interessant és el que posa l’èmfasi en la diferència entre una votació merament consultiva i un referèndum decisori.

· Aquesta consideració té l’avantatge de plantejar: “Vegem quina és la correlació de forces i després, d’acord amb ella, ja es negociarà una sortida”.

· Això resulta molt interessant en el cas d’un triomf del no o del sí / no, perquè desactiva-o almenys ajorna-una solució al tot o res. Desactiva la idea que el que es juga és la mateixa existència de Catalunya o d’Espanya.

· No obstant això, cal ser conscients que un hipotètic triomf del sí suposaria una pressió irresistible no només per a l’Estat espanyol, sinó per a les pròpies forces sobiranistes a Catalunya. S’obriria un escenari de crisi que requeriria, aquesta vegada sí, una negociació i potser una mediació internacional. En aquest sentit, el portaveu del Govern català, Francesc Homs (8), ha traçat en una entrevista a la COPE la “full de ruta”:

1. Referèndum merament consultiu per conèixer l’estat d’opinió a Catalunya.

2. Negociacions amb l’Estat amb la finalitat d’arribar a un acord que doni satisfacció a aquesta opinió expressada a Catalunya.

3. Referèndum decisori, aquesta vegada a tot Espanya, en relació amb aquest acord.
Al final el que decideix és la correlació de forces, com assenyalava en un article recent l’antic diputat del PSUC i senador pel PSC Ramon Espasa (9). Però la política consisteix precisament en “com” es gestiona tota alteració en la correlació de forces. Vist des de Catalunya, el xoc frontal, o l’amenaça de xoc frontal, de moment no sembla fer més que incrementar les forces de l’independentisme. Cada nova declaració hostil, cada nova sentència judicial, no només acumulen ira o rancúnia, sinó que tapa boques entre la gent menys lliurades al discurs independentista que poden esgrimir, amb raó, el impresentable de negar-se a permetre que la població voti.

Perspectives i possibilitats
Posats a desitjar, no seria millor, també per una Espanya sense Catalunya, una opinió favorable a les relacions entre els pobles, encara que aquests fossin independents? És possible pensar encara en una orientació cap a l’enteniment i la cooperació, prescindint del paper d’un Estat que per la seva pròpia dinàmica ha acabat afavorint tal acumulació d’ira i despropòsits?

Ramon Casares
(Página Abierta, 231, març-abril de 2014).

___________________
(1) CEO: Centre d’Estudis d’Opinió, organisme de la Generalitat dedicat als estudis demoscòpics. Fins a febrer de 2011 va estar dirigit per Gabriel Colomer, actualment regidor socialista de l’Ajuntament de Barcelona. Des de llavors està dirigit per Jordi Argelaguet, antic militant de CDC i d’ERC.
(2) Aquesta enquesta, realitzada per Internet, va ser filtrada a la premsa i sembla poc fiable, però és l’únic estudi realitzat en aquest sentit.
(3) ‘8 al dia’ és el programa informatiu dirigit pel periodista Josep Cuní, de l’emissora 8TV, pertanyent al grup Godó. Els resultats d’aquesta enquesta es van fer públics el dia 8 de febrer de 2014.
(4) El 23 d’agost de 1989, més d’un milió i mig de persones es van prendre de les mans per formar una cadena humana de més de 600 quilòmetres de longitud, creuant les tres repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània) i passant per les seves tres capitals (Tallin, Riga i Vílnius, respectivament). La cadena es va organitzar per cridar l’atenció de l’opinió pública mundial sobre el destí comú que havien patit les tres repúbliques. En la convocatòria es sol · licitava directament la “retirada de les forces d’ocupació” soviètiques.
(5) Página Abierta, números 224 i 225: “Lengua y educación en Catalunya”, de Ramon Casares i Ignasi Vila.
(6) Vegeu els articles anteriorment citats publicats en aquesta revista en els números 224 i 225.
(7) La crisi del PSC es manifesta en diversos camps: pèrdua de vots, pèrdua de poder municipal i pèrdua de pes al Parlament; dissensions amb el sector “catalanista”, etc. Això significarà amb tota seguretat una erosió del graner de vots socialistes a Catalunya, però és més que possible que aquesta erosió sigui molt menor en unes eleccions generals en les quals el PSOE és una alternativa davant del PP aparentment més viable que els partits nacionalistes.
(8) L’últim pas haver de empassar-se’l perquè resultava ambigu: què passava en cas de triomfar el no a una independència catalana, després que aquesta fos acordada pels governs? Sembla que Homs estava pensant més en la gestió d’una reforma constitucional amb Catalunya inclosa.
(9) “Un poco de laicidad, por favor”, Ramon Espasa, ‘La Vanguardia’, 2014.01.17.