Cap a una democràcia autoritària: prendre's seriosament la desobediència civil
En aquests dies hem conegut a través dels mitjans de comunicació les intencions del Govern del PP d’impulsar una Llei de Seguretat Ciutadana, que contindria mesures punitives en relació amb determinades accions de protesta . Es tractaria, segons aquestes primeres informacions, d’un enduriment de l’actual legislació coneguda com a Llei Corcuera (1992), que passaria de contenir 39 infraccions a 55 de les quals 21 serien considerades molt greus. Amb aquesta nova Llei de Seguretat Ciutadana, tal com reconeix el mateix secretari d’Estat de Seguretat, Francisco Martínez, “les sancions que abans eren faltes i que tenien sancions penals ara s’incorporen a la llei administrativa” .
Això, que en un principi pot semblar un avanç, en convertir el que abans era un procés penal en una sanció administrativa, suposa en realitat una major indefensió per als ciutadans ja que deixa en mans de l’Administració, el que abans estava en mans del poder judicial. I recordem que en la contesa política, l’objecte de les demandes solen ser els governs i els governants, que amb aquesta nova llei es convertirien en jutge i part, el que sens dubte tindria conseqüències greus des del punt de vista democràtic. D’altra banda, cal tenir en compte que guanyar un recurs contra l’Estat és molt difícil, i caldria afegir que un procés administratiu com aquest podria suposar unes taxes de prop de 2000 euros, mentre que el penal és gratis.
La proposta, entre altres coses, pretén convertir els ‘escraches’, l’enregistrament i difusió d’imatges de policies en acte de servei, les protestes sense permís davant el Congrés, el Senat, els parlaments autonòmics i els tribunals en faltes administratives “molt greus”, multades amb fins a 600.000 euros. Però no només participar en la protesta seria objecte de càstig, també aquells que l’hagueren convocat a través d’Internet, les xarxes socials o qualsevol altra via podrien ser sancionats per haver comès una infracció molt greu . Les possibles multes per uns i altres oscil·larien entre els 30.001 i els 600.000 euros, segons el Ministeri de l’Interior.
La proposta impulsada pel ministre Fernández Díaz no agafa per sorpresa als activistes socials i analistes polítics. Des que va accedir al càrrec el ministre d’Interior va canviar les formes d’actuació policial en relació a les protestes socials i, en una estratègia evident de deslegitimació, va iniciar una campanya de declaracions públiques que anunciaven canvis legislatius. Durant la Vaga del 29 de març 2012 va declarar que convocar una protesta que acabara en disturbis seria delicte. Alhora, ha advertit que la resistència passiva també estaria inclosa en el nou Codi Penal. Des del seu accés al Govern fa dos anys, el Partit Popular, ha presentat les mobilitzacions com problemes d’ordre públic, amb les consegüents prohibicions de manifestacions, traves dels recorreguts, imposició d’horaris, etc.
Entre 2011 i 2012 el nombre de manifestacions prohibides ha augmentat en un 35%, segons fonts del propi Ministeri d’Interior. Com ha assenyalat Donatella Della Porta, “el fet que una acció de protesta es definisca com l’exercici d’un dret ciutadà o com una disrupció d’ordre públic té conseqüències importantíssimes per a la legitimació dels actors”. Cal no oblidar que actualment, davant la crisi de credibilitat dels partits polítics, són els moviments socials i les noves xarxes de protesta, les que gaudeixen d’un important suport social.
En els últims anys, s’han produït una extensió i una intensificació de la protesta. El 2011 el nombre de manifestacions a l’Estat Espanyol va ascendir a 21.297, i el 2012 va tornar a ascendir a 44.233. Mentrestant, la taxa de criminalitat no ha parat de disminuir. Segons xifres oficials del mateix Ministeri d’Interior, els delictes i faltes registrats el 2012 es van reduir en un 0,7% respecte a l’any anterior, el que manté un índex de criminalitat dels més baixos de la Unió Europea. La resposta del govern a aquesta situació és molt típica dels moments d’intensificació de la protesta, pretenent que la qüestió dels drets dels manifestants i la repressió policial es convertisquen en una qüestió controvertida en l’opinió pública.
En aquest sentit, l’actuació policial a les mobilitzacions del 25S (2012) van suposar un important pas en aquesta direcció, ja que pretenien situar el focus d’atenció en la qüestió de la violència i la legitimitat de les accions, relegant a un segon pla les reivindicacions de la protesta, que situen al govern en el centre del problema. La campanya de desinformació i confusió del Govern pretenia crear una imatge pública desfavorable dels manifestants, i una desmobilització d’una part dels mobilitzats mitjançant el foment de conflictes interns, sabent les “contradiccions culturals” que la qüestió de la violència provoca en el si dels moviments i en l’opinió pública.
En aquest terreny ha estat molt rellevant el paper que han jugat els jutges davant d’aquestes situacions. Al contrari del que ocorre en la majoria dels delictes, atemptar contra l’ordre públic té una definició jurisdiccional molt vaga. Així, les actuacions dels jutges poden afavorir o limitar les oportunitats polítiques dels moviments. Decisions com la de l’Audiència Nacional absolent als acusats del 25S, però també altres actuacions judicials anul·lant prohibicions de manifestacions o accions de protesta, han afavorit l’abast de la protesta social, en contra dels interessos del govern actual. Les iniciatives del Govern contra els ‘escraches’ també van fracassar.
En aquest sentit, les actuacions judicials s’han presentat com a molt tolerants i favorables a protegir el dret ciutadà a la protesta, lluny del que li agradaria al Govern. Els canvis que promou aquesta proposta de llei, cal entendre’ls, per tant, en la clau de restar capacitat d’actuació en aquests assumptes al poder judicial, per deixar-la en les mans arbitràries del Govern. No és estrany, per tant, que diversos representants de col·lectius judicials, com Jutges per a la Democràcia, hagen alertat ja de la reculada que podria suposar aquesta nova llei, en el qual s’observen “clars elements de desproporció” i alguns altres que podrien vulnerar principis constitucionals.
Des dels moviments socials i les noves xarxes de protesta, els senyals d’alerta s’han encés, perquè a les retallades en drets socials, que estan suposant un augment de les desigualtats socials i l’empobriment d’amplis sectors de la societat, s’uneix ara un fort atac als drets civils com són els drets de reunió i manifestació. Es tracta d’un atac directe a aquests actors socials que avui protagonitzen els principals episodis de contesa política, i que gaudeixen d’un ampli suport ciutadà. Cal tenir en compte, a més, que la protesta i la mobilització s’han convertit a l’estat Espanyol en la principal forma de participació no convencional , per la qual els ciutadans expressen la seva disconformitat i/o eleven peticions als governs .
Els estudis sobre participació política assenyalen de manera insistent el baix to participatiu de la societat espanyola en la majoria de les formes de participació no electoral, des de la implicació en associacions o grups d’interés, com en ONG o moviments socials. No obstant això, aquesta pauta no es manté pel que fa a la participació en manifestacions. En l’estudi realitzat pel professor de sociologia de la UPO, Manuel Jiménez, sobre la normalització de la protesta a l’estat Espanyol (2011) , se’ns mostra com durant l’última dècada la societat espanyola ha estat al capdavant dels països europeus, pel que fa a l’assistència de ciutadans a manifestacions. Aquest fet es vincula, entre altres raons, al fet que el sistema polític espanyol s’ha caracteritzat per ser poc receptiu i obert a les demandes dels moviments socials. Els canals per elevar propostes de la ciutadania són gairebé inexistents, i els que hi ha són molt limitats. Així, la receptivitat de les institucions s’ha fet molt dependent de l’existència de la conflictivitat social, i el recurs a la protesta s’ha anat incorporant a la pràctica política i la cultura cívica com una forma habitual d’expressió política.
Amb aquests ingredients, la nova Llei de Seguretat Ciutadana, en els termes que actualment es coneixen, suposaria una major limitació de la participació i de les capacitats reals d’incidència sobre els poders públics per part de la ciutadania. Aquesta situació afecta de manera directa a les organitzacions dels moviments socials i a les noves xarxes de protesta que en l’actualitat es presenten com els principals actors d’oposició política, molt per davant dels partits polítics i els sindicats.
La regressió social i política a què ens està portant l’actual govern del Partit Popular en tan sols dos anys de legislatura, i les previsibles actuacions futures en la mateixa direcció (ja s’està anunciant una reforma de la Llei de Vaga), recolzant-se en la seua majoria absoluta, ens situa en la perspectiva del que podem qualificar com una democràcia autoritària: un model polític amb un sistema de partits molt poc pluralista, amb unes elits governants que, de manera genèrica, prenen decisions sense l’existència d’un debat públic raonat i argumentat , de manera que els decisors públics imposen una “suposadament única solució” sense que hi haja acord previ sobre quin és el problema que se solucionarà, sense mitjans institucionals per canalitzar eficaçment les demandes dels ciutadans i amb una legislació que limita considerablement drets fonamentals com el de reunió, de manifestació o el dret a vaga.
Encara que sabem que, en general, la repressió i la criminalització són elements que afavoreixen la desmobilització social, no sabem quins efectes concrets pot tenir la Llei de Seguretat Ciutadana sobre el futur dels moviments socials i les noves xarxes de protesta. El que sí que sembla evident és que, aquestes són hui les principals canalitzadores d’un dissens democràtic que s’enfronta a les polítiques regressives del Govern en matèria de drets i llibertats. La nova cultura política emergent que s’ha anat desenvolupant en els moviments socials i les noves xarxes de protesta, que impliquen una reivindicació d’aprofundiment en els components participatius i deliberatius de la democràcia, xoquen frontalment per l’actuació d’un govern que impulsa no només polítiques de desmantellament de l’Estat de Benestar, sinó també mesures que suposen un retrocés en matèria de drets civils i llibertats individuals. Davant d’aquest panorama desdemocratitzador, les organitzacions dels moviments socials, les noves xarxes de protesta i l’esquerra política estan avocades a prendre seriosament la desobediència civil.
Juan Manuel Brito Díaz. Historiador, activista i investigador sobre moviments socials i polítics.
Article original publicat a www.canariasahora.es, el 21 novembre 2013 i al blog Geografias periféricas