Carme Miquel: Gràcies!

València. Dimarts 18 de maig de 2019

S’ha escrit moltes vegades, arran d’esdeveniments recents com les manifestacions massives dels últims 8 de març, la irrupció del moviment #MeToo, que ha donat veu a nivell internacional a les víctimes de l’assetjament sexual o l’exigència de posar fi a l’escletxa salarial, que el segle XXI serà el segle de les dones, ara de debò.

Aquestes revoltes tenen unes arrels que provenen del segle XIX i han anat creixent al llarg del segle XX fins als nostres dies. Milers i milers de dones anònimes s’han rebel·lat contra les imposicions d’una societat desigual, on uns pocs han volgut perpetuar els seus privilegis a costa de l’esforç i el patiment de la majoria. Hem de mostrar el nostre agraïment envers aquestes dones capdavanteres -i també alguns homes- que ens han precedit en temps encara més difícils i amb les qui hem tingut la sort de conviure i aprendre.

En aquest context destaquen algunes dones, que exemplifiquen les lluites i anhels de tanta gent: fa un parell de setmanes homenatjàvem la mestra i activista Elvira Mondragón a Cullera i divendres passat en el transcurs de l’entrega de Premis de l’AELC es reconeixia la trajectòria d’Àngels Moreno, periodista, publicista i escriptora de Gandia.

Hui ens despertem amb una notícia trista: s’ha mort Carme Miquel (la Nucia, 1945). Va treballar de mestra durant vora 40 anys. Va ser integrant del Moviment de Renovació Pedagògica Freinet i va publicar més d’una trentena de llibres, entre els quals hi ha materials escolars i divulgatius, obres dedicades a criatures –Un estiu a La Marina Alta (1970)- i adolescents –A cau d’orella (Cartes a Roser) (1997)- i novel·les memorables com Aigua en cistella (1999). Era membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i va ser presidenta d’Escola Valenciana entre el 1990 i el 1994 i de la CAPPEV. Sens dubte, podem afirmar que va dedicar la seua vida a l’educació, l’escriptura i la promoció del valencià. I, tanmateix, això no és tot, perquè Carme sempre tenia els ulls oberts a la realitat que l’envoltava i el cap en alerta, ja fora per a assenyalar les barbàries contra el territori (en Mataren el verd. Crònica novel·lada dels fets de La Punta (2013), per exemple-, ja fora per a assenyalar les injustícies contra les dones i la voluntat ferma de ser lliures. No debades, aquests dies hem recordat, arran de l’emissió de la sèrie de Netflix El caso Alcàsser, on hi intervé perquè fou tutora de Míriam i Desirée, les seues lúcides reflexions sobre les conseqüències d’aquesta tragèdia per a tota una generació de xiquetes.

L’any 2009 Carme va escriure un elogi de Carmelina Sánchez Cutillas, una altra pionera de la literatura valenciana, l’autora de la novel·la mítica Matèria de Bretanya (1977). Rescatem un fragment que ben bé podríem dedicar-li a ara a ella, en aquest 18 de juny de 2019 que se’ns ha emportat el cos de Carme però que ens deixarà, per a sempre, el seu exemple de valentia i compromís, amb la humanitat i amb la cultura: «Has sigut dona de paraules bellíssimes, de pous de tendresa, de poesia nua. I ens les has regalades, intenses. De vegades amb un bri de tristor amagada».

Gràcies, Carme.