Alguns reptes per al feminisme del segle XXI

El canvi experimentat per les dones a l’Estat espanyol des que l’anomenada “segona ona del feminisme” inicià el seu despertar, ha estat molt rellevant. Cert és que veníem d’una situació ben penosa que havia suposat l’estancament i, en molts casos, el retrocés en drets i que ens havia allunyat de la situació més lliure i igualitària d’altres dones europees…
Els esforços de la II República, inspirats en principis democràtics i laics, i la defensa activa per part de Margarita Nelken (del partit socialista) i sobretot de Clara Campoamor (del partit Radical), en el debat Constitucional, obriren la porta perquè les dones adquiriren els drets civils i polítics que, fins llavors, els havien estat negats.
Després, l’obscurantisme. Va ser al caliu de la lluita antifeixista com es va forjar el moviment feminista que s’obriria camí amb forta empenta a la mort del dictador.

El feminisme va adquirir un acusat caràcter subversiu. En les successives Jornades Feministes organitzades per la Federació d’Organitzacions Feministes de l’Estat Espanyol, milers de dones aborden tota una sèrie d’exigències que sota el lema “allò personal és polític” feien referència a la llibertat, autonomia i realització personals. Reivindicacions com ara llibertat per a disposar del propi cos i de la pròpia sexualitat, amor lliure, prostitució, rebuig del matrimoni o la parella com a destí, renúncia a la maternitat sense detriment de la personalitat, dret a un divorci que no impliqués pèrdua d’autonomia, facilitat per accedir a treball digne, etc., plantejaven un nou model de relacions socials, relacions entre els homes i les dones que posava en qüestió la pròpia estructura familiar, l’heterosexualitat normativa, el binomi sexualitat-reproducció; feien objecció, en definitiva, de l’ordre establert en les relacions de gènere.
El moviment feminista que es configurà a partir de la dècada dels 70 del passat segle va ser un moviment de dones amb bases i objectius molt amplis. Va tindre la virtut d’aconseguir vincular els ideals alliberadors d’unes dones (quasi sempre militants de l’esquerra que descobrien tot el que quedava per fer en el camí de l’alliberament personal i col·lectiu) amb la lluita per les reformes legals. Així varen fer possible la confluència d’organitzacions d’espectre ampli, des de les vocalies de dones de les associacions de barri fins a grups que s’autodenominaven feministes¹. Va ser un moviment optimista i llibertari. Malgrat la consciència de ser el “segon sexe”, les dones se sentien poderoses…, ja no se sentien víctimes de la història, sinó protagonistes². Si més no, aquest era el sentiment que embargava, en aquells anys, un bon grapat de dones.
Aquest ampli moviment va plantejar tota una bateria de reivindicacions que formaren part no només del moviment feminista, sinó també dels partits polítics i dels grups de pressió social: drets bàsics com l’avortament lliure, el dret al divorci o a la anticoncepció, però també, amnistia per adúlteres i prostitutes, sexualitat lliure, coeducació, dret al treball sense discriminacions… Part d’aquestes reivindicacions es van plasmar en la Constitució de 1978 i en les successives reformes legislatives del Codi Civil, Penal, legislació laboral, etc., i va generar en les dones unes expectatives de justícia, de llibertat i d’igualtat que varen sobreviure a la fragmentació i debilitació del moviment. Aquest impuls ètic encara perviu.
Amb la perspectiva dels anys transcorreguts, podem constatar que s’han produït canvis de fons tant en les mentalitats com en la posició real de les dones en la societat.
A pesar de les insuficiències i dificultats, actualment les dones tenen dret a accedir a totes les professions, controlar la seua capacitat reproductora i participar en igualtat de condicions amb els homes en la vida política, social i cultural. Les dones han entrat amb força a professions de prestigi com la judicatura, la docència universitària, la creació cultural i inclús en àmbits abans impensables com l’exèrcit o la policia.
No és menor el canvi experimentat en l’estructura familiar; nous tipus de família estan sorgint: famílies monoparentals, famílies amb fills de relacions anteriors, parelles del mateix sexe, de vegades amb fills, etc., van adquirint, a poc a poc, carta de naturalesa.
Però també el feminisme ha experimentat canvis d’importància. L’activitat feminista ha deixat de constituir un potent moviment social i ha perdut una gran part del seu caràcter subversiu, de la seua força transgressora. Amb tot, perviu en l’opinió pública una forta consciència del dret de les dones a assolir altes quotes d’igualtat i independència fins el punt que s’ha convertit en una qüestió “políticament correcta”. Cal advertir que, com diuen les ciències socials, aquestes idees no és corresponen, necessàriament, amb els fets. Com en altres casos (immigració, homosexualitat) no hem de donar per bo el que es diu sinó el que es fa. Hi ha molt de camí que recórrer per a transformar els fets, és a dir, els comportaments.
A aquesta validació dels continguts del pensament feminista, ha contribuït l’actiu paper del moviment feminista, però també, indubtablement, la tasca de les institucions, Institut de la Dona i primer govern Zapatero, que impulsà lleis favorables al reconeixement dels drets de les dones o al qüestionament de la norma heterosexual com ara el dret al matrimoni de gais i lesbianes.
No obstant, el camí continua ple d’entrebancs i de vegades pot semblar que no avancem. La discriminació salarial continua essent acusada, l’accés a llocs de major responsabilitat pareix tancat a les dones, tant en l’empresa privada com en molts dels serveis públics o en l’àmbit de la política. Hi ha importants sectors de la producció, especialment els millors pagats, que continuen monopolitzats pels barons. El treball domèstic, la cura dels fills, l’atenció a persones dependents recauen majoritàriament sobre les dones.
Mai ha estat tan manifestament cert el vell lema “la igualtat legal no és igualtat davant la vida”. Hi ha una clara consciència dels límits per a avançar tant en igualtat com en autonomia i independència de les dones: les discriminacions en el treball, en l’àmbit familiar, en el lliure exercici de la sexualitat, les dificultats per a compaginar maternitat amb vida autònoma; les causes que reprodueixen situacions de violència en les relacions amoroses, és a dir, que impedeixen el tall generacional de la violència de gènere, etc., ho evidencien.
Molts són els reptes que tenim encara per davant. La qual cosa implica que, almenys, revisem els anàlisis i les polítiques que des del feminisme s’han prioritzat en els últims anys. La lluita per la igualtat ha estat el leitmotiv del feminisme institucional. Es confiava que la igualtat de drets, de tracte i d’oportunitats entre homes i dones així com una educació de les noves generacions en les idees igualitàries entre els sexes hauria de satisfer totes les aspiracions del feminisme. És evident, que la realitat s’ha modificat, al menys parcialment, i el pensament juvenil actual és molt diferent del que tenien les generacions anteriors, com afirmen diverses investigacions sociològiques³. Aquestes apunten que els avanços socials en matèria d’igualtat experimentats en els últims trenta anys a casa nostra, han tingut un impacte transcendental en la vida de les noves generacions que ha suposat un canvi en els paràmetres amb els quals és observada la realitat per part dels joves. Els joves d’ambdós sexes incorporen com a referents inqüestionables en la seua vida “valors finalistes” (llibertat, igualtat, solidaritat), en major mesura que ho feien els seus pars en la dècada dels huitanta⁴. I la gran majoria de xiques i xics tipifiquen la violència de gènere com un comportament molt inacceptable⁵. Però no és menys evident que el canvi de mentalitat al·ludit no ha implicat, necessàriament, un canvi d’actituds i comportaments, com reflecteixen algunes dades sobre la reproducció de rols de gènere i actituds abusives en les relacions de parella.
Evidentment, no es pot baixar la guàrdia, no es poden abandonar les campanyes a favor de la igualtat, però sí que cal prendre consciència de les seues limitacions. La paritat ha d’anar acompanyada de canvis estructurals en les mentalitats, com el paper de la família i la maternitat o la persistència de la norma heterosexual. El feminisme ha de reprendre, també, el lema de la “llibertat” amb totes les seues implicacions. La llibertat de les dones exigeix una revolució en la vida i en els costums socials i exigeix canvis radicals en el model econòmic i productiu. L’objectiu de la paritat resta raquític davant aquests reptes.
Per últim, cal considerar que la posició del moviment feminista del passat segle en front de les institucions era instrumental. La mobilització, el protagonisme de la ciutadania, es considerava clau per a fer avançar les lleis en un sentit positiu. Assistim hui a un moviment en sentit contrari, es posa l’accent en les reformes legislatives, es deixa en mans de la política institucional la defensa dels drets de les dones. Ens cal recuperar l’esperit contraventor d’aquell moviment que va fer trontollar moltes idees ben assentades a l’imaginari social. De nou hem d’impulsar programes d’acció on la societat civil s’implique en el canvi de valors necessari per a posar fre a les discriminacions que tenen el seu origen en el gènere.

Isabel Cercenado. Article publicat originalment en la revista “Lluita”, núm. 297. Març 2015.

NOTES
1. (Martínez, 2011)
2. (Uria, 2009)
3. (Fernández-Llébrez i Camas, 2012)
4. (Elzo, 2008)
5. (González-Anleo, 2010)
6. Com s’ha apuntat anteriorment no sempre hi ha correspondència entre el canvi de mentalitats i el canvi d’actituds.