Eleccions al País Valencià
Per a qualsevol observador foraster, els resultats de les eleccions autonòmiques i municipals al País Valencià poden semblar que estan en la mateixa línia del que ha passat en la major part d’altres comunitats autònomes. El PP ha estat el partit més votat, seguit pel PSPV-PSOE, Compromís, Ciutadans i Podem, respectivament. EUPV s’ha quedat fora del Parlament Valencià i de l’Ajuntament de València en no poder superar, per unes dècimes, el fatídic i discriminatori 5% que estableix la llei electoral.
Però no.
Els resultats de les eleccions municipals i autonòmiques s’han viscut -i en aquest núvol seguim encara milers de persones- com un canvi polític molt important. Un gir cap a l’esquerra molt marcat i que posa fi a més de vint anys de majoria absoluta i absolutista del Partit Popular.
Qui millor ha sabut resumir sintèticament aquests resultats ha estat una persona que ha jugat un paper central en la vida política d’aquest País: Rita Barberà, alcaldessa conservadora de la ciutat de València des de fa 24 anys. Així vèiem a aquesta dirigent del PP valencià la nit electoral abraçant a Serafín Castellano -Delegat del Govern cessat als pocs dies per una imputació de corrupció- i xiuxiuejant en veu alta “Qué hostia, qué hostia” quan va començar a entreveure que el canvi s’imposava amb força.
En l’àmbit autonòmic, el Partit Popular aconsegueix 652.186 vots del 1.211.112 que va aconseguir el 2011, passant de 55 diputats a 31. El PSPV-PSOE aconsegueix 505.186 i perd 161,955 i 10 diputats. Compromís aconsegueix 452.654 i augmenta en 276.441 els seus vots i passa de 6 diputats a 19. Ciutadans aconsegueix 306.396 i Podem 279.596, aconseguint 13 diputats cadascun. Esquerra Unida del País Valencià va aconseguir 106.046, que suposa una pèrdua de 49.785 vots respecte al 2011 i com dèiem no aconsegueix superar el 5% que marca la llei electoral per unes poques dècimes i perd els seus 5 diputats, quedant fora del Parlament valencià.
Els números parlen per si sols, però cal destacar que l’opció més representativa del canvi és, sens dubte, Compromís. Aquesta opció política autòctona agrupa forces polítiques -el Bloc Nacionalista Valencià, Iniciativa del Poble Valencià, Els Verds- i un gran nombre d’activistes com a membres de Compromís no adscrits a cap partit. En aquest èxit han jugat també, i de manera força determinant, la projecció pública i el lideratge de Mònica Oltra i l’altura de mires de dirigents del Bloc com Enric Morera.
El PSPV-PSOE, el secretari general del qual té assegurat que serà investit com a nou President de la Generalitat Valenciana, ha estat enormement beneficiat “sense pegar un pal a l’aigua” i rendibilitza institucionalment -gràcies a pactes d’esquerra- els resultats d’un canvi polític que ha impulsat majoritàriament un conjunt de moviments socials molt ampli, dels quals cal destacar des del 15-M a la Xarxa d’Entitats cíviques del País Valencià i altres forces com Podem i Esquerra Unida, a més de Compromís.
Podem, que es presentava amb les seues pròpies sigles només a les eleccions autonòmiques, ha passat de la no existència a estar present al Parlament amb 13 diputats liderats per una persona, Antonio Montiel, significada de l’activisme social valencià. Una nota curiosa és que una antiga amiga d’aquesta casa, Llum Quiñonero, ha liderat la candidatura d’aquest partit per Alacant i avui és diputada electa per aquesta circumscripció.
Esquerra Unida queda fora del Parlament, encara que paradoxalment augmenta el nombre de regidors i reté algunes alcaldies. Hi ha moltes persones que pensen que el canvi ha tingut a Esquerra Unida com a víctima del mateix, tot i haver fet una gran feina d’oposició, liderats per Ignacio Blanco, a les polítiques i a les corrupcions múltiples del PP valencià.
Ciutadans ha tingut un èxit similar al de Podem en l’àmbit autonòmic, però ha quedat bastant per baix de les expectatives que tenien. Les raons cal buscar-les en que molts dels seus dirigents i candidats a les eleccions municipals eren persones que, per diverses raons, havien abandonat el PP i la seua obsessiva oposició contra tot el que representa Compromís i el que ells anomenen el nacionalisme excloent.
En l’àmbit municipal el gir a l’esquerra és incontestable. L’esquerra ha aconseguit 328 alcaldies enfront de les 164 que manté el PP. La dreta valenciana perd, a més de les tres capitals, la Diputació de València i possiblement la d’Alacant -pendent del que faça ciutadans- i perd, també, totes les ciutats i pobles de més de 10.000 habitants –a excepció de Benidorm i Oriola, on aconsegueixen l’alcaldia a través de pactes amb Ciutadans. En aquest àmbit municipal, assenyalar el cas de la ciutat de València com la referència simbòlica més potent del canvi polític operat. Compromís amb 9 regidors, el PSPV-PSOE amb 5 regidors i València en Comú (Podem) amb 3 regidors, configuren la majoria absoluta, amb Joan Ribó de Compromís com a alcalde del Cap i Casal.
Temps hi haurà per anar veient l’evolució de la situació política valenciana amb aquesta nova majoria governamental que, formalment, s’ha nucleat amb un programa comú popularitzat com l’Acord del Botànic. L’alegria que envaeix a amplíssims sectors populars constitueix una força molt important per aprofundir en el canvi. El Pacte del Botànic no és entre tres, sinó entre quatre: Podem, Compromís, PSPV-PSOE i la societat civil valenciana.
Ca Revolta. Juliol 2015