Jo també he avortat
Jo he avortat; la meua millor amiga, també ho va fer, la meua veïna i la seua filla, la catedràtica d’art, la regidora de cultura, la jutgessa del jutjat número 4 i la seua secretària, la tinent de la policia municipal, l’escombriaire del meu carrer, fins i tot la dona de Felipe de Borbón, Letizia, aquesta noia primeta, que va ser periodista i ara és mare d’una infanta, ho ha contat el seu cosí fa poc en un llibre; hem avortat, fins i tot, qui sap si també ha avortat alguna ministra del govern del PP, que té tot el dret, o les seues mares, les seues ties, les seues àvies. Tinc una llista inacabable de dones que en algun moment de les seues vides han interromput el seu embaràs, que ho han fet legalment i en condicions excel·lents per a la salut. Tinc també una llista enorme de dones que ho van fer en la il·legalitat abans de 1985, de dones que van morir per avortaments clandestins, de dones que van ser detingudes i jutjades per avortar elles mateixes o per ajudar a altres a fer-ho. Recorde els nostres esforços en aquells anys per donar informació a les dones, per organitzar viatges a clíniques a Londres o a Holanda en les millors condicions, per defensar l’educació sexual.
On anem a parar si no frenem aquesta allau reaccionària, integrista que ataca per tots els fronts? Es tracta de la nostra vida, de les nostres llibertats, dels nostres cossos.
Ens va costar molt d’esforç militant aconseguir el dret a l’avortament, un malbaratament descomunal d’energia en intervencions públiques i una tremenda mobilització social en tots els sectors. En els primers huitanta, mentre el feminisme feia els primers passos cap a la vida institucional, al carrer es batia el coure en defensa de la maternitat lliure i contra la ingerència de l’Església i de l’estat en matèria de sobirania de cada dona sobre el seu cos.
El 1985, la Comissió pro-dret a l’avortament del moviment feminista, a Madrid, va participar en el programa, -entre el públic, és clar- “Si yo fuera presidente”, convidads per Fernando G. Tola. A la taula, Gallardón pare i Isabel Tocino, llavors vicepresident d’Alianza Popular i defensor del nasciturus i la responsable de la ‘Condición femenina’, del mateix partit, membre de l’Opus.
La meua responsabilitat
Aprofitàrem que, en un gest de participació, Tola va cedir la paraula al públic i llavors em vaig atrevir : “Jo he avortat “, vaig dir. Aquest no és un debat sobre lleis. És un debat sobre la vida i sobre la llibertat de les dones. Jo he avortat, com ho han fet milers, desenes de milers d’altres dones, ho consentisquen vostès o no. Ho he fet sota la meua responsabilitat i en contra de les seues lleis que condemnen les dones a la clandestinitat i a la presó, perquè és a mi a qui em correspon decidir sobre la meua vida. Sóc una dona més, com milions, és la meua decisió i reclame el dret d’avortar en llibertat i amb garanties per a la meua salut. Una cosa així vaig dir, en una intervenció improvisada que llavors em va semblar eterna. Hi va haver un enrenou al plató, semblava que anava a tallar-se la gravació. Però jo vaig continuar i seguiren gravant, altres de les meues companyes també van prendre la paraula. I el programa es va emetre sense censura, ampliant el debat al carrer.
Va ser emocionant la reacció de bona part de la gent del plató, de l’equip de realització que vingué a abraçar-me en uns minuts de descans; dies després, al carrer i al metro de Madrid, hi va haver dones que em van reconèixer i que van venir a saludar, agraïdes.
Gallardón i Tocino eren el poder, representaven la dreta ultraconservadora i la veu de l’església més hostil, acostumades a governar al seu capritx, però allà estàvem, representant la veu del carrer, expressant les necessitats de la majoria: “Volem garantia per avortar en llibertat. El cos és meu, la decisió em pertany”.
Han passat gairebé trenta anys. Isabel Tocino segueix a l’Opus i en Consell d’Administració de Banif, una filial del banc de Santander. Gallardón pare va morir el 1986 d’un vessament cerebral. El seu fill, ministre de Justícia (quin títol tan inadequat) s’obstina hui en fer retrocedir la història al lloc en què va perdre la batalla el seu pare. Com ell, senyoret, defensor de senyorets.
Així que cal tornar a la batalla cos a cos. Perquè del cos es tracta. I de la vida.
Jo també he avortat.
—
Llum Quiñonero és periodista. Ha publicat, entre altres: “Nosotras, que perdimos la paz” (2005) i en l’actualitat prepara un llibre sobre Miquel Grau, finançat a través de micromecenatge. L’article va aparéxer en la seua web el passat 29 d’abril de 2013.