La dimissió de Camps només és el principi
No hi ha dubte que la dimissió de Camps és el colp més dur que ha rebut el Partit Popular des que va accedir a la Generalitat l’any 1995. Aleshores encara no gaudia de la majoria absoluta que va assolir en la següent convocatòria i que ha revalidat fa dos mesos. Aquest suport electoral s’ha alimentat de clientelisme, corrupció, control dels mitjans de comunicació i un neopopulisme bastit d’una banda per la propaganda (“som la millor comunitat del món”) i de l’altra per la invenció d’enemics (el govern de Zapatero i el pancatalanisme).
Al remat, s’ha consolidat una hegemonia partidista que ha anat arraconant els sectors crítics, acusats sempre de traïdors que volen tallar-li les ales a la “comunidad”. Les pràctiques irregulars s’han institucionalitzat i les denúncies per part de la premsa, l’oposició i els sectors més combatius de la societat civil, han tingut una incidència escassísima en l’electorat. Aquesta benevolència els ha brindat una impunitat que semblava no tindre límits, tal com palesen els sumaris del cas Gürtel, el cas Brugal a Alacant o les actuacions de Carlos Fabra des de la Diputació de Castelló. La pudor que desprén el PPCV impregna tot el territori.
Pel que ens toca de més a prop, en el camp cultural, el govern de Camps ha censurat, ha reduït al mínim les ajudes i ha promocionat els esdeveniments faraònics, mentre marginava els creadors i xicotetes empreses locals, més encara si s’expressaven en valencià. I què dir del desmantellament dels serveis socials públics, de l’incompliment de les ajudes a les persones dependents o de les malifetes per desprestigiar l’ensenyament públic.
Ahir, 20 de juliol, potser per primera vegada, els populars han percebut que no poden continuar enganyant i furtant sense pagar un preu, ja siga polític o judicial. Tot i l’alegria i l’alleujament que hem sentit, hem d’anar amb compte, no ens equivoquem: el substitut, Alberto Fabra, és un clar exemple de personatge gris i poc competent. Casualment, Fabra no va ser elegit alcalde de Castelló sinó que va succeir l’anterior batle, i ara no ha sigut elegit president de la Generalitat Valenciana sinó que també substituirà l’anterior.
La dimissió de Camps no és, ni de lluny, el punt final. És el principi. No descansarem, encara hem de mobilitzar-nos i denunciar-los amb la mateixa claredat que els últims anys. Perquè l’ètica retorne a la vida institucional valenciana i per una democràcia més justa i participativa.