Vicent Andrés Estellés
D’entrada, cal comentar que, des de Ca Revolta, hem decidit fer un recull de poemes dels escriptors de la nostra llengua. Per tant, cada setmana publicarem un poema i, si s’escau, acompanyat d’una versió musicada. Avui, comencem amb l’excel·lentíssim poeta de casa nostra: Vicent Andrés Estellés.
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, Horta, 4 de setembre de 1924 — València, 27 de març de 1993)
Poeta de la València de postguerra considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània. D’ell s’ha dit que és el millor poeta valencià des de l’època d’Ausiàs March i Joan Roís de Corella.
Ha estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1978), la Creu de Sant Jordi (1982), el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes (1990) i la medalla d’Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura, a títol pòstum. Des del 1973 es convoca, dins la Nit dels Octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom.
“Sonata d’Isabel” (musicat per Pau Alabajos: Sonata d’Isabel)
He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, damunt d’una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m’estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d’un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M’ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t’evoque i et mire
aquell instant de l’any 48.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m’has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t’he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amats per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta,
i volarà des d’ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
amb claredat i explosions de mar,
per un amor que se’ns enduu plegats.
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d’un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d’Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d’una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d’amor presos per la cintura,
atarantats d’una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.
Pau Alabajos és un cantautor valencià que porta en actiu des de 2003, amb quatre treballs discogràfics en el mercat. Va començar la seua carrera artística actuant als carrers de València, interpretant les seues cançons en el districte de Ciutat Vella, a l’ombra del Micalet. L’any 2004 va publicar el seu disc debut Actualment és secretari del Col·lectiu Ovidi Montllor (COM), associació de músics i cantants del País Valencià.
El 15 de juny de 2013 va presentar a l’auditori del Jardí Botànic de València Pau Alabajos diu Mural del País Valencià de Vicent Andrés Estellés, un llibre-disc amb catorze poemes escollits del llibre pòstum del poeta de Burjassot. En la gravació, les improvisacions del pianista Stefanos Spanopoulos i algunes peces clàssiques acompanyen les recitacions de Pau Alabajos.
